Un amic i també periodista em va definir el reporterisme de Plàcid Garcia-Planas com un "periodisme poètic". Per descobrir de què tracta aquest periodisme poètic el millor que podeu fer és llegir el seu últim llibre, Como un ángel sin permis o. Aquesta obra, com l'anterior, Jazz als despatxos de Hitler, és un compendi de la particular manera que Garcia-Planas té de narrar la guerra. El reporter em confirma que entén la crònica bèl·lica des del lirisme: "La Ilíada ja demostra que una bona crònica de guerra es pot expressar de manera poètica. El dolor no és barroc, és minimalista". Un gest o una escena anecdòtica poden retratar el drama del conflicte millor que les estadístiques de morts o una descripció gore i apocalíptica de la batalla. El lema de Garcia-Planas és la síntesi: "Com menys paraules, millor". "Tota la història de l'univers cap en un telegrama: Big Bang", diu a Jazz als despatxos de Hitler . Les cròniques són tan plàstiques que no s'entenen sense la companyia del fotògraf de capçalera: Guillermo Cervera. Tots dos creen un tàndem que recorda el de Steinbeck i Capa a Viatge a Rússia .
Garcia-Planas evoca els seus orígens familiars, una nissaga tèxtil de Sabadell, precisament perquè en aquesta arrel burgesa hi troba el secret de la seva capacitat de síntesi. "El meu avi aprofitava cada tros, cantonada, bocí de paper per prendre-hi notes. Però sobretot va ser del meu pare que vaig aprendre aquesta manera de veure les coses. En els seus viatges de feina, el meu pare et resumia amb mig foli la situació del sector tèxtil d'una regió: «Clavegueram de la indústria tèxtil britànica». En aquestes sis paraules et retratava l'economia tèxtil de l'Afganistan i, de rebot, la història del país. Però també et podia resumir el metro de Moscou en dues paraules: «luxe inútil!»". Gràcies a la mirada curiosa per les paradoxes de la vida que tenia J.M. Garcia-Planas, el seu fill ens pot il·lustrar amb el seu testimoni de la violència humana. "I en primera persona -insisteix l'autor-, perquè el contrari seria enganyar el lector. El lector s'ha de posar a la meva pell; que s'hi cagui de por com jo".
