OBITUARI

Plácido Arango, un filantrop també del coneixement

L’empresari i mecenes, mort als 88 anys, va ser patró del Macba i president del Museu del Prado

Dilluns passat, dia 17, va morir a Madrid, on residia des del 1956, l’empresari i mecenes Plácido Arango, nascut el 1931 a Tampico, Mèxic, i una de les figures més destacades de la filantropia cultural a Espanya. La presidenta de la Fundació Macba, de la qual ell era un dels patrons destacats, en fa una semblança.

Plácido Arango era una persona important de veritat però, com moltes persones que transcendeixen, era poc conegut per la majoria de l’opinió pública. La discreció va ser una de les seves virtuts i, ara que ja no és amb nosaltres, la seva trajectòria professional, social i personal mereix el més gran dels reconeixements.

Vaig conèixer Plácido Arango fa molts anys a Basilea, quan m’acabava d’incorporar com a directora a la Fundació Macba i ell formava part del nostre patronat. Encara no havíem coincidit mai. Aquell dia ell era amb Ernst Beyeler i me’ls van presentar per casualitat. Jo em vaig quedar tímidament sense paraules. Tenia al davant un dels galeristes i un dels col·leccionistes més importants d’Europa. El Plácido, encantador, em va rescatar immediatament del mutisme amb la seva proximitat i naturalitat. Des d’aleshores, i també per circumstàncies personals, vam compartir una amistat molt bonica.

Barreja cultural

Era mexicà, espanyol, asturià, però també molt nord-americà. Aquesta barreja cultural li feia entendre la vida des de molts punts de vista i el convertia en una persona avançada al seu temps. Fill d’emigrants a Mèxic i emigrant ell mateix a Espanya, declarava fa anys en una entrevista la seva empatia amb les persones que arribaven al país buscant una vida millor. La meitat dels seus empleats procedien d’altres països.

L’èxit de la seva faceta com a empresari es reconeix pel bon olfacte que va tenir a l’hora importar a Espanya la cadena de supermercats Aurrerá, molt moderna per a l’època, que va vendre després a Galerías Preciados. Ara bé, el projecte amb què va tenir més èxit i que va donar popularitat al seu grup empresarial van ser les originals botigues restaurant VIPS, un model innovador que amb el temps es convertiria en un grup de restauració amb més de 400 locals i oferiria feina a 7.000 persones.

En un moment en què Espanya es transformava, va formar part activa de la societat civil i va generar complicitats entre empresaris, intel·lectuals i polítics. També va contribuir a estrènyer els lligams entre Espanya i països com Mèxic o els Estats Units, gràcies als seus contactes internacionals.

Però l’aspecte més rellevant de la seva personalitat era la generositat, una generositat que el va convertir en un dels filantrops més importants del país. El 2009 va donar al Macba l’obra Some objects of desire, de l’artista conceptual Lawrence Weiner, que s’ha mostrat durant molts anys de manera permanent a l’atri del museu. L’any 2015 va fer, amb la seva família, una de les donacions d’obres més notables que ha rebut el Museu del Prado, i l’any 2017 va completar el seu llegat amb donacions al Museu de Belles Arts d’Oviedo i al Museu de Belles Arts de Bilbao.

Però, a parer meu, el que feia de Plácido Arango un gran filantrop no eren les donacions materials, que sens dubte van ser extraordinàries, sinó el temps que va dedicar a les institucions culturals a les quals donava suport. Com a president dels premis Príncep d’Astúries, va aconseguir dotar-los d’estabilitat financera i el reconeixement internacional. Més endavant, va acceptar la presidència del Museu del Prado, on va aconseguir actualitzar la gestió i augmentar la sostenibilitat econòmica del museu fins al punt de convertir-lo en un exemple per a totes les institucions culturals del país.

Plácido regalava el seu temps, treballava a favor de la cultura de manera completament altruista, sabia escoltar i els seus consells eren molt valuosos. La seva experiència com a patró del Metropolitan Museum de Nova York el dotava d’una visió contemporània de la gestió cultural i del mecenatge.

Col·leccionista i bibliòfil

Com a gran col·leccionista, va reunir al llarg de la seva vida obres d’art d’una qualitat excepcional, d’artistes com ara Ribera, el Greco (actualment a la retrospectiva de l’artista a París), Goya, Zurbarán, Chillida, Tàpies, Polke, Juan Muñoz... Unes obres que prestava sovint als museus. En els últims anys va dedicar molt de temps a la seva notable biblioteca plena d’incunables, primeres edicions i edicions estranyes de llibres espanyols i llatinoamericans.

Ens deixa un polímata amb una cultura extraordinària, una conversa meravellosa, progressista en idees i home del present. La seva qualitat humana, exquisida educació, elegància natural i sentit de l’humor perduraran en la memòria de tots els que l’hem admirat i el continuem admirant. Enjoy the dry.