ARTS ESCÈNIQUES

Pocahontas, els Javis i Martí porten l’amor real a la Beckett

Tres espectacles exploren la veritat amb vivències dels artistes

L’Elena es va enamorar del Max. La Laia es va enamorar del Martí. I la Bàrbara no es va enamorar, però de petita estava fascinada per la Pocahontas. Tot són experiències reals de creadores que han rascat la memòria pròpia per extreure’n obres de teatre en les quals les històries basculen al voltant de la veritat. Els tres espectacles es poden veure fins a mitjans de març a la Sala Beckett dins el cicle Res no és mentida.

L’espurna de Pocahontas o la verdadera historia de una traviesa va sorgir quan Bàrbara Mestanza va descobrir que la pel·lícula de Disney sobre la princesa indígena tenia poc a veure amb la realitat. “Pocahontas va ser un personatge històric amb una vida molt més tràgica que la que ens mostra el film. La història d’amor amb John Smith no va existir mai, però Disney va rebutjar conscientment la veritat”, diu Mestanza, que a part de crear i dirigir el muntatge també n’és l’única intèrpret. A l’espectacle, que es pot veure a la Beckett fins al 17 de febrer, qüestiona la construcció del passat i reflexiona sobre com això afecta el present. “La història de Pocahontas evidencia que mai sabrem com va ser el passat realment. I això també pot passar amb nosaltres: quina és la veritat de la meva generació? I la del segle XXI?”, es pregunta l’artista, que és la primera vegada que fa un monòleg. A diferència d’obres anteriors, en aquesta ocasió ha treballat amb una primera matèria que prové directament del que va viure. “És una línia molt pròxima a mi, que m’ha fet descobrir una altra manera de treballar”, diu Mestanza.

‘Power couples’ i desig femení

El col·lectiu VVAA volia portar a escena el concepte de power couple, és a dir, el de parelles en les quals els dos membres tenen feines similars i són coneguts. D’exemples en tenien per donar i per vendre: Beyoncé i Jay Z, Kim Kardashian i Kanye West, Javier Calvo i Javier Ambrossi, Juli Cèsar i Cleopatra. Aquests són alguns dels noms que treuen el cap a This is real love, que serà a la Beckett del 22 al 10 de març. Els VVAA, creadors d’obres com Like si lloras i Wohnwagen, s’aproximen ara a aquesta idea de l’amor -que fusiona matrimoni i patrimoni- a partir de la relació que van tenir dos dels seus membres, Elena Martín i Max Grosse. “Hem fet una revisió arqueològica de l’amor per explorar-ne la mercantilització i com, entre dues persones, és entès com un contracte o un pacte de poder”, explica una de les membres de VVAA, Anna Serrano.

Amb el públic transitant pels diferents espais de la posada en escena, This is real love adopta, segons Serrano, “un to molt performàtic amb música en directe” en què Martín i Grosse “s’interpreten ells mateixos però també altres personatges”. Aquest viatge farcit de referents els condueix fins a un destí interessant. “L’amor és una construcció, gairebé un acte performàtic -diu Serrano-. És per això que no es pot qüestionar, perquè és la veritat de cadascú”.

En el cas de la directora i dramaturga Laia Alsina, aquesta veritat es tradueix en un monòleg, Martí, del qual se’n farà una lectura el 19 de febrer a la Beckett. Alsina ha utilitzat una experiència biogràfica per endinsar-se en el desig i l’amor des d’un punt de vista femení i amb les fronteres entre realitat i ficció molt difuses: la dramaturga va escriure el text pensant en Martí Salvat, que és precisament l’únic intèrpret de l’espectacle. Amb les obres autoficcionals de Sergio Blanco com a referent, Alsina ha elaborat un relat sobre aquella història que va viure. “He volgut revisar el desig de les dones des d’un punt de vista feminista”, explica l’autora. La conclusió que en treu encaixa com un trencaclosques amb els missatges de This is real love i Pocahontas. “El desig és una construcció social, una arma de dominació de les dones per part del patriarcat”, diu Alsina, que espera que aquesta lectura es transformi en un espectacle aviat.

Més continguts de