Una ‘Poppea’ desigual al Liceu

Barcelona‘L’incoronazione di Poppea’ LICEU, 1 DE DESEMBRE

L’Any Monteverdi ha fet parada al Liceu amb una versió concertant del mateix títol, L’incoronazione di Poppea, que va ser objecte, el 2009, d’una refrescant posada en escena. Amb el seu prodigiós Il ritorno d’Ulisse in patria al Palau de la Música, John Eliot Gardiner va evidenciar que el format concert no té per què ser antitètic a la palpitació teatral. No va ser, per desgràcia, el cas de la vetllada protagonitzada per l’Ensemble Matheus, tot i els intents d’interacció entre els cantants rere la barrera de faristols i partitures. Van ser les veus, tanmateix, les que van mantenir l’interès, perquè la versió de Jean-Christophe Spinosi va ser erràtica, amb temps morts excessius que posaven en relleu els desajustos i problemes d’afinació de l’orquestra. Escassa preparació? ¿Es va confiar massa un director que sovint semblava un espectador? A més, tot i saber que les partitures de l’època solen ser mers esquelets que la imaginació de cada intèrpret ha d’omplir de carn, algunes decisions, com l’ús d’un saltiri, van ser discutibles. Sabina Puértolas va aportar a Poppea les dosis de seducció necessàries per no deixar escapar el Nerone de David DQ Lee, contratenor de veu poderosa i fiato generós, però d’un histrionisme vocal exagerat. Tot el contrari de l’Ottavia de Maite Beaumont, d’una dignitat punyent en un comiat a Roma que va ser el punt àlgid de la sessió. El mel·liflu Ottone de Filippo Mineccia, el noble Seneca de Luigi De Donato i les variades intervencions de Krystian Adam i Francisco Fernández Rueda van ser altres atots del repartiment. Ai las, les nombroses localitats buides feien dubtar de la prudència de programar dues sessions d’aquesta Incoronazione desigual.