Premi Herralde per a una sàtira combativa de Marta Sanz
BarcelonaMarta Sanz és un dels valors més sòlids i solvents de la narrativa castellana contemporània. L’última novel·la que ha escrit, Farándula, s’ha emportat els 18.000 euros del 33è premi Herralde amb una història que s’aproxima al món del teatre a través de tres actrius i dos actors. “Tinc un interès entre frívol i polític pel món de l’espectacle i de les imatges -admetia ahir al migdia a l’Hotel Condes de Barcelona, al costat de l’editor Jorge Herralde i del finalista del premi, Miguel Ángel Hernández-. Com gairebé totes les meves novel·les, aquesta també arrenca de caps sense lligar d’altres llibres previs, i en aquest cas la història té relació amb Daniela Astor y la caja negra (Anagrama, 2013). En aquest sentit connecta amb com certa banalitat o profunditat de les representacions artístiques acaba formant part de la nostra vida emocional. Un altre punt de connexió és la diferència entre realitat i representació, entre la pipa i el dibuix d’aquesta mateixa pipa”.
Com s’aproxima al món farandulesc, a la novel·la? “Hi ha característiques molt relacionades amb el món dels actors -avança-, com ara les grans dives, les nissagues familiars o aquelles actrius que quan deixen de fer la sèrie on surten diàriament han de guanyar-se la vida donant classes en una escola d’art dramàtic. Hi ha també aquells actors que no volen saber res de la política i es dediquen exclusivament al seu art i aquells que signen un manifest rere l’altre”. Sanz assegura que no es tracta d’un roman à clef on el lector descobrirà que sota la ficció s’amaguen personatges de carn i ossos: “És una novel·la satírica i polifònica, exagerada, on la rialla és la manera de combatre la realitat”, admet l’autora, que anteriorment ha publicat deu novel·les entre les quals es troben les elogiades La lección de anatomía (2008, reeditada en una nova versió el 2014) i Black, black, black, que va ser semifinalista del premi Herralde el 2009.
Perills futurs i enigmes passats
“ Farándula mostra els actors com una icona molt visible de la nostra societat on s’ajunten l’amor incondicional i l’odi més gratuït -adverteix-. També em fixo en el canvi de temps i de model que estem vivint. El canvi tecnològic global es correspon amb el neoliberalisme més clàssic i reaccionari. D’una banda sembla que l’anonimat digital ens doni llibertat, però és mentida”. La novel·la segueix les tesis “crítiques amb la ideologia de Silicon Valley”, diu la novel·lista: “La tecnologia ens vol fer vells abans de temps, i ens vol fer creure que les nostres idees ja no són vàlides. El canvi tecnològic acaba fent-te expressar la por a perdre el teu lloc”.
La trajectòria literària de Miguel Ángel Hernández és més breu que la de Sanz. Ha publicat dos llibres de narracions, Infraleve (Editora Regional, 2004) i Cuaderno [...] duelo (Nausicäa, 2011), i tres assajos de temàtica artística -la seva especialitat: és professor d’història de l’art a la Universitat de Múrcia-, però va ser el 2013 que el jurat del premi Anagrama va indicar a l’editorial que Intento de escapada, la seva primera novel·la, valia la pena de ser publicada tot i que el guanyador fos Álvaro Enrigue i es declarés desert el finalista.
“Des d’Intento de escapada em vaig adonar que la novel·la era la meva manera de relacionar-me amb el món i amb l’art, més i tot que continuar escrivint assajos -explicava ahir Hernández-. El instante de peligro és una novel·la sobre el reencantament d’algú que ha perdut totes les promeses i va recuperant la fe”. El Martín és un professor “relativament fracassat” que rep unes pel·lícules experimentals de la dècada dels 60 on es veu una ombra projectada en un mur enmig d’un bosc. L’artista que els hi fa arribar li proposa d’estar-se mig any a Williamstown, on Martín va ser becari una dècada enrere. “La història del passat del professor d’història de l’art es va barrejant amb el seu present -defensa l’autor-. L’instant de perill del títol és aquell moment en què el món pot acabar fet miques o en què tot s’arregla”.
