Música
Cultura 24/11/2011

El Primavera Club arrenca amb l'explosió soul de Charles Bradley

Revelació tardorenca del gènere, el cantant de 63 anys presentava 'No time for dreaming'

Xavi Serra
2 min
Charles Bradley en concert a la Sala Apolo

BarcelonaCharles Bradley va demostrar dimecres a la nit a la sala Apolo que per triomfar a la música és massa tard. Als 63 anys, Bradley va presentar el seu disc de debut No time for dreaming, un recull infecciós de rythmin'n'soul enregistrat amb un grup de joves músics blancs. Apadrinada pel segell Daptone, l'operació és similar a la de Sharon Jones, una artista del mateix segell que per cert va actuar l'any passat a la mateixa sala. El revival soul dels últims anys i l'oportunisme de Daptone ha suposat per a tots dos una oportunitat única per fer realitat el somni de triomfar com a cantants després d'una vida allunyada del negoci de la música (Bradley feia de cuiner i Jones treballava a una presó), convertint-se en revelacions tardorenques amb una energia viva, generosa i irresistible.

El concert de Bradely va respectar l'ortodòxia del gènere i va començar amb una introducció instrumental per escalfar l'ambient. L'arribada de l'estrella de la nit, amb mono negre i brodats daurats, va encetar una descàrrega exuberant de soul musculós que, durant prop una hora, es va moure entre la rítmica i el sentit de l'espectacle de James Brown i la catarsi emocional d'Otis Redding. Bradley es coneix la lliçó, ha vist a tots els grans en directe i se sap el repertori de gestos i trucs del gènere. La gràcia de Bradley és que, a diferència dels músics de la seva generació que van triomfar, les circumstàncies vitals de l'home afegeixen intensitat i un commovedor sentit de la urgència a la seva interpretació del cànon del soul man.

El repertori de la nit va sortir majoritàriament del disc de debut de Bradley, amb l'excepció d'una versió del Heart of gold de Neil Young, inesperada elecció que no li esqueia del tot a l'estil del cantant. Juganer i comunicatiu, Bradley es va ficar el públic a la butxaca, però es va excedir en la presentació de la banda –un altre dels manaments sagrats del gènere–, 20 minuts que haguessin tingut un passi en un concert de tres hores de James Brown, però no en el context d'un festival que acota la durada de les actuacions a l'hora de rigor.

Poc abans del concert de Bradley, [La 2] tallava l'accés al concert dels anglesos Veronica Falls per aforament complet del local. Lluny queden les edicions del Primavera Club en què no es penjava mai el cartell de complet a les sales del Paral·lel fins que arribava el cap de setmana. El quartet londinenc va posar a prova les cançons del seu debut homònim, un cançoner d'indie pop guitarrer i fosc que recorda inevitablement a la Velvet Underground, Jesus and Mary Chain o els primers My bloody valentine, però en versió tendra, sense arestes. Tot plegat no deixa de ser un revival com el de Charles Bradley, amb la diferència que els de Londres tenen vint-i-pocs anys. Veronica Falls van fer gala de punteria melòdica i un bon joc de veus entre la cantant i el guitarrista, però a la seva posada en escena encara li manca punch i efervescència. Si fem cas al que van dir a l'escenari, d'aquí a sis mesos podrien tornar a Barcelona per actuar al Primavera Sound: potser llavors, amb més rodatge i experiència, el seu directe hagi guanyat solidesa. De bones cançons, vistes les dues noves que van sonar, estan sobrats.

stats