MÚSICA

El Primavera Sound del canvi comença amb guitarres

El brogit de Courtney Barnett brilla en la primera jornada del festival

Una de les primeres coses que el públic del Primavera Sound veu quan accedeix al Parc del Fòrum és la botiga que ha muntat la marca de roba Pull&Bear. És la mateixa que ha llançat una col·lecció de moda amb Rosalía i la que patrocina un dels dos escenaris principals del festival; l’altre és de Seat. La presència de les marques en el recinte creix en paral·lel a l’augment de les dimensions del Primavera Sound, que aquest any ha passat d’un aforament de 60.000 espectadors a un de 64.000. També creixen els preus: la cervesa que l’any passat costava 3,50 euros ara en val 4. L’organització, però, inverteix en millores per al públic, la més notable de les quals és la immensa catifa de gespa artificial que aquest any cobreix tota l’esplanada dels escenaris principals. Això evita la polseguera d’edicions anteriors, suavitza el contacte amb l’asfalt i, en definitiva, converteix Mordor en una mena de prat alpí, si més no a la vista.

Precisament a l’escenari Pull&Bear va actuar Courtney Barnett. En format de trio esquemàtic, la cantant i guitarrista australiana va oferir un concert magnífic remenant material arrelat en el brogit del rock com ho feia Patti Smith als 70 i posant distorsió punk per amplificar el missatge de cançons com I’m not your mother, I’m not your bitch, una de les peces més eloqüents del disc Tell me how you really feel. Entre la contundència d’uns temes, la ironia d’altres i la manera com es divertia en finals com el de Small talk, Barnett es va erigir en la cap de cartell del primer tram d’un dijous que va estar dominat per les guitarres, a vegades lectures mimètiques de l’ indie rock dels 90 com la de la Soccer Mommy -nascuda el 1990-, i d’altres directament procedents d’aquells temps de glòria del rock alternatiu com Stephen Malkmus. És a dir: en l’edició del gir estilístic, ahir hi va haver unes quantes hores de déjà vu. També van tenir espai propostes connectades amb actituds més estripades com el rock’n’roll amb aires teatrals de les Mani-las, el power trio de Maika Makovski, Mariana Pérez i Olaia Bloom.

Pel que fa a les excepcions, la més notable va ser la del raper de Detroit Danny Brown, que va fer ballar el públic del Ray-Ban amb turbulències d’un hip-hop apocalíptic i sense cap artifici escènic: només ell i el DJ, tot cru i salvatge. En canvi, la francesa Héloïse Letissier, àlies Christine and the Queens, va omplir l’escenari Primavera amb coreografies i pirotècnia per acompanyar un pop que busca emmirallar-se en Michael Jackson i que se’n surt per la solvència de les cançons més que per un dispositiu estètic molt ancorat en els 80.

En un festival en què un portal immobiliari regala protector solar, la jornada d’ahir havia començat fent explícita la paritat de gènere amb dones obrint la majoria dels escenaris. A l’Auditori, tot va arrencar amb el folk de culte de la britànica Bridget St. John. Al Ray-Ban, Las Odio hi posaven alegre ironia riot grrrl. I a l’Adidas la basca Elena Setién feia brillar el rock d’autora davant una trentena de persones.

Més continguts de