Primera nit intensa i extenuant al Primavera Sound

BarcelonaLa nit de dijous va tenir de tot i força. Després de sis hores de concerts –alguns de memorables, com el d'Afghan Whigs–, calia abandonar Wilco si es volia anar a veure Beirut. Una pena, perquè l'inici prometia, però al Primavera Sound les distàncies són llargues i l'oferta, inabastable. A l'escenari Mini, que és paradoxalment gran i està custodiat pel nou 'skyline' de la Diagonal, el grup de Zach Condon ja havia començat a tocar, i el so de la seva petita secció de vents-metall era perfectament audible des de lluny mentre una multitud cobria la llarga caminada que calia fer per arribar-hi. El sextet incloïa acordió, dues trompetes i trombó, i quan sonaven els tres vents alhora sonava com una autèntica 'brass band'. Condon, que porta dues trompes de caça tatuades als canells, de vegades deixava la trompeta per acompanyar amb l''ukelele' les seves lletanies de regust Europeu.

L''indie' rock amfetamínic de Thee Oh Sees

Els aires balcànics dels de Nou Mèxic encara se sentien de lluny quan t'acostaves a l'enrenou que sortia de l'escenari ATP (All Tomorrow Parties), on Thee Oh Sees encenia el públic amb la seva amfetamínica mescla d''indie' rock, garatge, música surf i 'hardcore', amb el 'feedback' de la guitarra a tot volum i una base rítmica que trotava com una piconadora. Des de la part alta de l'amfiteatre era un gust veure com botaven els de les primeres files, on fins i tot es va organitzar algun 'pogo' i més d'un es va llançar a practicar 'crowd surfing' sobre els caps dels assistents. Fins i tot es va veure volar una sabata. Un concert fantàstic, però amb l'inconvenient que veure'l significava perdre't el 'miniset' dels catalans Aliment, que substituïen l'acústic de Spritualized al Ray-Ban Unplugged.

Si t'afanyaves, encara podies veure com Wilco s'acomiadaven triomfants, una vegada més, abans de decidir no perdre't el 'come back' de Refused en detriment del hip-hop de Danny Brown. Els suecs, abanderats del 'hardcore' més polititzat dels 90, van fer passar una molt bona estona als seus seguidors, que no els havien pogut veure en directe des del 1998, quan es van separar per no seguir el joc de la indústria de la música. El repertori va estar format pràcticament en la seva totalitat per cançons del seu millor disc, 'The shape of punk to come' (1998), però també en van sonar d'altres discos, com 'Rather Be Dead'.

The XX, una de les grans cites de la nit

El cantant Dennis Lyxzén, content de tocar per a tanta gent després de tant de temps, encara cridava quan The XX, una de les grans cites de la nit, apareixien a l'escenari Mini. L'expectació era gran i l'esplanada –immensa– era pleníssima de gent. Els londinencs, ara en formació de trio, van fer un concert valent i arriscat. Van tocar sis peces del nou disc, fins ara inèdites, i les magnífiques cançons del seu aclamat 'XX' (2009) van sonar al ralentí. El so va ser impecable, però l'arquitectura minimalista de les composicions, amb poc bombo i caixa, i les melodies a mitja veu de Madley Croft i Oliver Sim requerien una predisposició que, ben entrada la mitjanit i en una esplanada tan gran, molts assistents no tenien. Alguns van començar a abandonar per agafar posicions a l'escenari principal, on tocarien Franz Ferdinand, i es perdien el final d'un concert esplèndid, ple de matisos que, lamentablement, es perdien en la immensitat d'un espai tan gran.

Franz Ferdinand i Spiritualized, dos plats forts més

Els de Glasgow van començar amb l'accelerador posat i van donar el que tothom n'esparava: rock directe i ballable que combina l'aspror de les guitarres amb el 'groove' del funk. La gent gaudia de l'energètic 'Do you want to' quan la curiositat va fer que alguns s'acostessin a l'escenari Vice per veure el guitarrista de Níger Bombino. Per arribar-hi, calia passar per l'escenari Pitchfork, on el raper revelació A$AP Rocky actuava per a un públic reduït i amb els 'riffs' de Franz Ferdinand encara ressonant de fons. El petit escenari Pitchfork, enretirat en una petita marina de velers, proporcionava una agradable sensació de recolliment i d'estar en família. El públic que havia pogut congregar Bombino ballava el seu rock del desert. Impulsat per una potentíssima base rítmica, el guitarrista es revelava com una mena d'Ali Farka Touré lisèrgic, amb moments de trànsit gairebé hipnòtic.

Una altra vegada calia fer la llarga caminada fins a l'escenari Mini si es volia arribar a temps per veure alguna cosa del concert de Spiritualized. El grup de Jason Pearce, que després de patir una malaltia greu ha enregistrat 'Sweet heart sweet Light' (2012), va oferir un so precisament de rock terapèutic, molt carregat de gospel i emocions tirant a positives. Situats en rotllana i amb dues coristes, Spiritualized van prolongar les peces amb llargs desenvolupaments que van ser glòria, malgrat que a la gran esplanada hi havia molta menys gent que amb The XX a causa de la competència de Franz Ferdinand, un nom amb molta més tirada comercial.

Amb les forces minvades, encara hi havia voluntat per acostar-se al directe de John Talabot. De camí cat a l'escenari Ray-Ban era obligatori aturar-se a l'ATP per sotmetre's, ni que fos momentàniament, a l'atronadora proposta de Wolves in the Throne Room, trio de 'doom' i 'black metal' nord-americà que feia esclatar els cervells dels que s'hi acostaven. Renunciant a l'ambient de The Field i al rock frenètic de The Japandroids, la gent s'acostava des de tot arreu a l'escenari on el barceloní John Talabot començava a desplegar la seva valuosa proposta de 'house' i disco. Nítida, melòdica i entenedora, la música de Talabot esdevenia un bàlsam perfecte per acabar amb bon regust de boca una jornada intensa. Amb els peus castigats, els qui es quedaven al recinte del Fòrum començaven una matinada de ball que continuava amb Erol Akan i Rustie, mentre que els que havien de llevar-se d'hora per anar a treballar feien llarguíssimes cues per aconseguir pujar a un autobús que els portés a casa. I tot això només el primer dia.