Prometedor debut de Robert Treviño amb l’OBC

Les virtuts de la versió del flamant titular de la Simfònica d’Euskadi van ser constructives

La novena de Bruckner. L'Auditori, 20 d’octubre.

Les relacions amb el suprem creador mai són fàcils. Bruckner, compositor d’intensa religiositat, va dedicar la que seria la seva darrera simfonia “a l’estimat Déu”, tria fins a cert punt sorprenent ateses les brutals tensions harmòniques, l’angoixa indescriptible i el dramatisme desesperat que presideixen els tres moviments de la 'Novena' completats pel compositor austríac. Alguns musicòlegs han intentat posar ordre als fragments dispersos conservats (al morir, els deixebles de Bruckner van rapinyar de valent en les seves estances) i confegir un final que ofereixi una sortida hipotètica a aquest atzucac espiritual, però fins i tot incompleta, estem davant d’una partitura intensament colpidora.

Després d’uns anys de sequera, Bruckner ara està, per sort, més present en les nostres programacions, la qual cosa no resta mèrit a Robert Treviño per triar una obra complexa com la 'Novena' per al seu debut al podi de l’OBC. Les virtuts de la versió del flamant titular de la Simfònica d’Euskadi van ser, d’entrada, constructives. Els fonaments del discurs van ser sòlids, les transicions van estar ben menades i la riquesa polifònica de molts passatges, subratllada sense que els detalls fessin perdre el disseny de conjunt. La claredat del gest del director texà va garantir un desenvolupament sense defallences en el primer moviment, abraçant un ampli espectre dinàmic, des del misteriós murmuri inicial fins a clímaxs ben controlats.

El contrast entre la brutalitat de l’Scherzo i la lleugeresa alada del trio va posar de nou de manifest el bon estat de forma de l’OBC, sobretot una corda que sona amb una cohesió i amplitud que fa uns anys no posseïa. Aquest aspecte va ser més evident en l’immens Adagio (per contra, les tubes wagnerianes van necessitar un temps per centrar l’afinació), un moviment en el qual Treviño, sense arribar tanmateix a les simes metafísiques d’altres batutes, va conduir un desenvolupament rigorós fins a una de les dissonàncies més brutals de tota la literatura simfònica. La coda (resolució o resignació?) va crear un clima de serenor tallat pels aplaudiments dels impacients.

Bruckner va suggerir interpretar el seu 'Te Deum' com a possible substitut del final inacabat, solució poc seguida avui en dia. Robert Treviño va tenir la bona pensada de fer precedir la simfonia per una obra d’una altra compositora caracteritzada també per una profunda espiritualitat com és Sofia Gubaidúlina. El director nord-americà va jugar amb habilitat amb els contrastos i les onades sonores que caracteritzen el desenvolupament episòdic de 'The Light of the End', amb intervencions destacades de Juan Manuel Gómez a la trompa i José Mor al violoncel.

Més continguts de