Visita al castell de Requesens: què en fem, d’un castell medieval al segle XXI?

La JonqueraNo crec que això sigui sang, esclar. Aquí fa temps que no s’hi lluita.“És pintura de pistoles de paintball ”, em diu el Ferran al veure que em fixo en una taca vermella del terra del castell. “A l’època medieval la guerra també era en part un joc: els nobles i els seus guerrers vivien per la guerra -tenien un «reglament» que havien de seguir per honor- i gaudien guerrejant”, em diu Ferran del Campo, historiador, biòleg i gran viatger, mentre recorrem el castell de Requesens. “L’activitat estrella d’aquest castell són les visites guiades. També s’hi fan curses d’orientació i un camp de treball (cada estiu, voluntaris d’uns quants països en restauren una part). I quan estava abandonat fins i tot s’hi va fer una missa negra a l’església”, m’explica.

Està molt bé que es facin activitats en un castell. Encara que pugui semblar el contrari, és la millor manera que no es malmeti. Hi penso quan passem per una banyera de marbre mig trencada (“Vàndals!”, murmura el Ferran) i per habitacions plenes d’inscripcions a les parets, obra de soldats que hi han fet estada (“ Yo ranbo [sic] y mis conpañeros [sic] pasamos la noche aquí ”). Són de l’època en què estava abandonat. Un reguitzell de castells, esglésies i ermites formen part d’una Catalunya buida que ens diu moltes coses de qui som. Cal que tinguin vida, si pot ser amb activitats no ocasionals. “Voldria que Requesens acollís un centre d’interpretació de la història medieval de Catalunya”, diu el Ferran. “I un hotel? -insinuo-. Hi ha molt d’espai. Quantes sales té?” “Una quarantena”. Totes en desús.

L’indret és espectacular. Està situat al bell mig d’una boscúria d’extraordinària biodiversitat, tant de vegetació com de bèsties, entre les quals una munió de senglars. Si no sou vegetarians, recomano que demaneu civet de senglar al restaurant Can Tomàs, de Cantallops (en aquest municipi és on neix la pista de terra que du al castell).

Sentir la fressa de l’aigua que baixa per una canonada exterior em refresca. “L’aigua és important en tot castell. En aquest hi havia diferents recintes aïllats per augmentar la seguretat en cas d’atac, i cadascun tenia la seva cisterna”, explica el Ferran. Tornar a posar en marxa els petits canals d’aigua és una de les últimes “conquestes” que ha fet la Conxita Esteba, una de les actuals propietàries del castell. Els canals van ser instal·lats pel comte de Peralada, Tomàs de Rocabertí, que a finals del segle XIX va quedar captivat per aquest indret i va decidir passar-hi els estius. Va reconstruir-lo per convertir-lo en lloc d’estada d’artistes. Fins i tot Dalí volia regalar-lo a Gala, però ella va triar el de Púbol (el visitaré d’aquí uns dies). “El comte no va poder veure acabat el projecte. Va morir el 1898 sense fills, però la seva germana, Joana Adelaida, aleshores comtessa de Peralada i vescomtessa de Rocabertí, va continuar-lo. Les obres van acabar l’any següent, el 1899, i el nou edifici va ser inaugurat amb una gran festa. Poc després la comtessa va morir, també sense descendència, sobtadament, al mateix castell, en estranyes circumstàncies mai aclarides. Se sospita que va ser enverinada”, diu el Ferran, que es coneix el monument com si fos casa seva.

Una història de por

“Per anar d’un lloc a un altre, gairebé a tot arreu hi ha com a mínim dues possibilitats. A més, hi ha molts amagatalls i espais cecs [sense sortida]”, m’explica. S’atura un moment i revela: “Jo he viscut en aquest castell, sol com un mussol. Vaig passar-hi tota una Setmana Santa quan encara no es visitava. Volia fer-ne els plànols”, em diu. “El vaig arribar a conèixer tan bé que pràcticament no em calia fer servir llanterna per moure’m pels laberíntics passadissos”, explica de nou en marxa. “Em vaig instal·lar en una gran sala amb llar de foc. A les nits, algun ocell nocturn o els ratpenats trencaven el silenci. No m’estava tot el dia al castell: de tant en tant sortia a caminar o a buscar llenya”, recorda. Torna a aturar el pas i abaixa el to de veu: “Dijous Sant, a mitja tarda, vaig sentir la remor d’un cotxe. Des de la finestra vaig veure un vehicle vermell aturat davant la porta. En van sortir dues noies, que van començar a escalar la muralla, aprofitant una finestra amb reixa que els hi facilitava. Vaig estar prop d’una hora seguint-les pel castell sense que elles em veiessin. Vaig pescar alguna expressió en francès. Finalment em vaig presentar, mirant que no s’espantessin. «Bonsoir... Ça va?» Van tenir un ensurt majúscul. Es van abraçar. Jo duia els cabells molt llargs i un mocador al cap, i de la cintura em penjava un gran ganivet, que em servia per a tot. Els vaig explicar que estava fent un estudi del castell, que tenia permís del propietari per viure-hi. Em va semblar que van acabar confiant en mi. Les vaig acompanyar a fer un recorregut. Vam sopar plegats, ben il·luminats per les flames de la llar de foc”, recorda el Ferran. “Quan els vaig dir que me n’anava a dormir, em van demanar que em quedés amb elles... No, jo dormo a la meva habitació de la torre, a la part alta. I vaig desaparèixer entre ombres, observant les seves cares de sorpresa. L’endemà al matí... ja no hi eren”.

“Aquest seria un bon escenari per fer-hi pel·lícules”, suggereixo. “Sí, sí, ja se n’hi han filmat, com El perfum ”, basada en la novel·la de Patrick Süskind. De tornada, a mitja pista cal baixar del cotxe i obrir una tanca que fa un nyeeec de pel·lícula de por.