Què ens ensenya el fet de viure?

BarcelonaLa universitat de la vida (Arcàdia) és d’aquells llibres que, en una societat culta -i això no vol dir esnob, sinó que donés més valor a la cultura- faria forat gràcies al boca-orella. Reuneix dinou retrats construïts a partir d’entrevistes a personalitats que a simple vista no són conegudes però que han ocupat càrrecs de responsabilitat, com ara els editors Peter Mayer i André Schiffrin o l’exdirector del Metropolitan de Nova York Philippe de Montebello, i creadors que han excel·lit en les seves professions, com ara l’assagista Benedetta Craveri -néta del crític literari Benedetto Croce-, el filòsof Avishai Margalit i el gambista i musicòleg Jordi Savall.

L’home que ha parlat amb tots ells i els ha demanat que repassin la seva vida explicant què n’han après és Rob Riemen, assagista i fundador del Nexus Instituut de Tilburg (Països Baixos). “Aquest llibre està dedicat als meus pares, que em van transmetre amor pel coneixement, per l’estudi i, sobretot, perquè continués aprenent -explica Riemen-. Després de passar uns anys terribles a l’institut per culpa del sistema educatiu, vaig estudiar teologia, i des de llavors la meva vida ha consistit fonamentalment en la lectura”. Marcat per La muntanya màgica, de Thomas Mann, Riemen fomenta el debat filosòfic-cultural europeu i la reflexió intel·lectual a través de l’institut Nexus des del 1994. “«Els llibres són importants, però les experiències de la vida ho són tant o més que la lectura», em deia la mare, i crec que tenia raó -recorda-. Les humanitats t’ajuden a interpretar les teves experiències vitals. El món d’ara dóna massa valor al que és útil. Paraules com informació, dades i intel·ligència tenen prestigi, però en canvi ningú no parla de saviesa ”.

Per aquest motiu, el 2013 va dedicar tres mesos a trobar-se amb els dinou entrevistats de La universitat de la vida i va indagar en l’origen de la seva excepcionalitat. “La majoria són autodidactes, almenys en l’ofici que han practicat -reconeix-. Això vol dir que han tingut el valor i la perseverança de lluitar per allò que volien. M’agradaria que el llibre ajudés a consolar els joves: no hi ha res perdut, l’únic que han de trobar és l’autèntica vocació, i a partir d’aquí esforçar-se per acabar convertint allò que els apassiona en la seva forma de vida”.

Tornar el valor a les humanitats

Un exemple d’autodidacta que ha arribat fins al cim -en aquest cas, de la interpretació musical i de la divulgació del llegat medieval, renaixentista i barroc- és Jordi Savall. “De petit era conscient que vivia en una societat dividida en dos mons, el de la gent amb oportunitats i el dels que no en tenien”, fa memòria: ell pertanyia al segon bloc, però el seu amor per la música el va portar a estudiar violoncel i, més endavant, la viola de gamba, preludi de la fundació del conjunt Hespèrion XX (1974) , amb el qual ha enregistrat una cinquantena de discos, la Capella Reial de Catalunya (1987) i Le Concert des Nations (1989). “És veritat que actualment tinc l’agenda plena, però tinc la sort d’interpretar la música que m’agrada on sigui -admet-. Tan important és tocar en una sala minúscula per a 30 persones com al Carnegie Hall”. Per a Rob Riemen, Savall és un exemple de la “qualitat” que el món contemporani necessita: “Necessitem missatges com el seu, que ajudin a impulsar un nou Renaixement cultural -argumenta-. Les elits polítiques i econòmiques no solucionaran res, perquè ells han provocat la crisi. Ells són la crisi, de fet. Cal prendre consciència que el canvi és l’única manera de sortir-ne”. Aquest canvi passa per tornar a donar valor a les humanitats i les arts. “La ciència i la tecnologia ens donen dades i mostren fets, però no ens explicaran el significat de res”, conclou.