Que no es perdi el senyal
La vida és massa curta per invertir gaire temps reivindicant evidències, però si toca, toca. Aquests dies hem hagut de recordar que la cultura no és un luxe. Els qui van decidir apujar brutalment l'IVA dels espectacles devien fer campana quan a classe els van ensenyar a distingir adjectius com urgent, important, superflu i essencial. Ara que van mal dades es tracta de prescindir de les coses supèrflues per intentar preservar les essencials, i és evident que al sector cultural també li ha de tocar el rebre, però partint de la base que la cultura és un bé essencial i que ens beneficia a tots. Tant si ens hi dediquem o en depenem professionalment com si treballem com a monitors de natació.
Potser aquesta mesura del govern Rajoy és una venjança contra un sector que no ha fet mai el joc al PP, potser és una estratègia per mantenir-nos ignorants fins al dia del judici final. Però potser és, ras i curt, que no ho saben fer millor. Francament, no sé què fa més por: la mala fe o la incompetència.
Tampoc sé què fa més por: haver comès un delicte o que els qui t'envolten no posin la mà al foc per defensar la teva innocència. Que dubtin de tu et desarma, et desconcerta, fins i tot et pot fer sentir culpable. Tant si ho ets com si no. La sospita ja és la condemna. I ningú se n'escapa, ni de sospitar ni de ser sospitós. Queda clar veient El principi d'Arquimedes (fins al 29 de juliol a la Sala Beckett), una magnífica obra de Josep Maria Miró i Coromina que ens fa sentir tanta empatia pel monitor de natació que presumptament ha fet un petó a la boca d'un nen, com per la directora de la piscina on transcorre l'acció, com pel col·lega que no sap si creure's la versió de l'acusat. Costa una mica més posar-se en la pell dels pares sobreprotectors, però hi ha hagut un cas de pederàstia en un esplai proper, i escolta, vés a saber, la gent està fatal i potser sí que el petó tenia una intenció libidinosa. Vaja, que no, que nosaltres tampoc hi posaríem la mà al foc. I sap greu, perquè quan s'escampa la desconfiança, malament rai. Avui qualsevol pot escriure el que vulgui sobre mi o sobre tu al Facebook, sigui veritat o mentida, i el dubte ja s'haurà instal·lat. Com observa Umberto Eco, "la societat es fonamenta en un acord mutu pel qual, en general, qui parla diu la veritat". Ens fiem (ehem) dels horaris dels trens, creiem que els metges que ens atenen són realment llicenciats en medicina i donem per fet que els monitors de natació no tenen cap altre objectiu que ensenyar a nedar sense por. Perquè la sospita generalitzada és un suïcidi social.
Encara que sembli mentida, sí que hi ha bones notícies. A principis de novembre sortirà a Proa un nou poemari de Joan Margarit, titulat Es perd el senyal . I quina falta que fan, els poemes que ens pessiguen l'ànima, més encara quan el món sembla fora de cobertura. El poeta m'explica que és un llibre fet com una trena, amb tres línies o fils argumentals que es van alternant harmònicament. "El primer és de contingut autobiogràfic, el segon jo en diria civil i el tercer elegíac o reflexiu", concreta. I quin dels seus poemes no ho és, d'autobiogràfic?, pregunto. "El poeta no pot escriure més que a partir de la pròpia vida i, per tant, tot és autobiogràfic: ho són els poemes confessionals de Lowell però també els poemes hermètics de Celan o els abstractes de Wallace Stevens. La qüestió important és una altra, que és el que diferencia la poesia de la prosa: la poesia està obligada a buscar la veritat". És l'única manera, diu, que el lector es vegi reflectit en el poema, que pensi "aquest sóc jo".
Margarit em regala i ens regala una mostra de la part autobiogràfica de la trena: un poema titulat La fosca de l'àngel . Fa així: "Una nit sense lluna en una platja,/ entre les barques i tan joves,/ va ser el fulgor serè del teu desig/ el que va decidir la nostra vida./ Ell era allí, en la fosca, en la sorra,/ ressonava en el so proper del mar./ La meva por i el teu desig venien/ de sentir vora nostre la presència/ del demà, aquest àngel que ens acull/ sempre en la més profunda obscuritat./ Ara també és aquí, aquesta nit,/ mentre tu estàs dormint al meu costat./ És la mateixa fosca: la de l'àngel."
