Què va passar entre l’ós i Leonardo DiCaprio?

Nova YorkL’obsessió per aconseguir que tot semblés autèntic va provocar que Alejandro G. Iñárritu visqués moments difícils d’oblidar durant el rodatge d’El renacido, una odissea de dues hores i mitja sobre la mort, l’amor i la cirurgia improvisada a l’Oest americà del 1820 que arriba aquest divendres a les sales de cinema. El film, amb dotze candidatures als Oscars i que ja s’ha emportat el Globus d’Or al millor actor (Leonardo DiCaprio), al millor director (Iñárritu) i al millor drama, s’inspira en la biografia de Hugh Glass, un caçador paranyer que va sobreviure a l’atac d’un ós però a qui van donar per mort. A Glass el van abandonar i el van enterrar a la neu enmig del no res.

Una de les escenes més escabroses té a veure amb la ingesta de carn crua. Un nadiu nord-americà li ofereix a Leonardo DiCaprio, en la pell de Hugh Glass, el seu primer àpat sòlid des de fa molts dies. Es tracta d’un autèntic festí: una peça fresca que ha obtingut caçant. Iñárritu va donar a DiCaprio dues opcions: un fetge de mentida fabricat amb una espècie de gelatina o unes genuïnes i lluents vísceres. Iñárritu explica, assegut al saló de te d’un hotel de l’Upper East Side de Nova York, que DiCaprio es va sentir atret per les vísceres: “Va dir: «Deixeu que el tasti»”. L’intent de l’actor d’empassar-se un tros gegant de carn crua va ser força deplorable, si el criteri són els estàndards actuals d’etiqueta a l’hora de seure a taula. Però si el que compta són les exigències del cinéma vérité, la reacció espontània i desagradable de l’actor va ser perfecta, i així es pot veure al film.

“La reacció de DiCaprio va ser fantàstica. Era la primera cosa sòlida que el personatge que interpreta menjava en molt de temps -diu Iñárritu-. Per tant, té sentit que el seu aparell digestiu no estigués preparat”. Al cineasta, mentre beu un refresc i s’acaricia la barba, se’l veu increïblement relaxat, sobretot si es té en compte que acaba de rodar un projecte que sembla destinat a afegir-se a Apocalypse now, Fitzcarraldo i altres films que formen part de la llista no oficial dels rodatges més difícils del Passeig de la Fama de Hollywood. En algun moment durant l’entrevista, Iñárritu es refereix a ell mateix i als membres de l’equip com a “supervivents”. Una definició que no és del tot exagerada.

Càmeres congelades

Algunes de les experiències més dures van ser degudes al clima canadenc. Això inclou uns quants graus sota zero i càmeres congelades a Calgary i Alberta, i pluges torrencials a la Colúmbia Britànica, que van malmetre l’equip, per no parlar del maquillatge. A la recerca de neu, el rodatge va arribar fins a l’altre extrem del continent: la badia d’Ushuaia, a l’Argentina.

Però Iñárritu va voler afegir més dificultats al rodatge. Va insistir a gravar amb llum natural, la qual cosa feia que en alguns llocs on el sol es pon a les tres de la tarda només es pogués rodar durant 90 minuts. I la tècnica del pla seqüència que ja va fer servir a Birdman -el film amb el qual l’any passat va guanyar un Oscar com a millor director- era més complicada enmig de la natura salvatge. Per filmar l’atac d’una tribu índia, que dura uns vuit minuts al film, el cineasta va necessitar tot un mes d’assajos amb 200 extres.

Acomiadaments i fugues

Hi va haver tantes queixes de l’equip sobre els retards, la seguretat i les misèries del rodatge que The Hollywood Reporter va publicar un article al juliol en què un membre de l’equip va descriure l’experiència com “un infern”. Una desena de persones o van abandonar o van ser acomiadades durant el rodatge. Iñárritu no demana disculpes per tot plegat. “No tinc res a amagar -diu-. Dels 300 que vam començar, vaig haver de demanar a alguns que marxessin per ajudar els altres 290. Una peça que no funciona bé ho pot acabar espatllant tot”.

El film és una història profunda i visceral sobre un grup de paranyers que són atacats per un grup de nadius nord-americans i que han de fugir a peu fins a arribar al fort, que és a milers de quilòmetres. Aviat el drama es concentra més en la revenja, amb Glass fent de guia del grup i perseguint el malvat i cobdiciós John Fitzgerald, un irreconeixible Tom Hardy.

Glass persegueix la seva presa mentre es recupera d’un encontre quasi mortal amb un ós, i esquiva fletxes i francesos sense moral. Cada pas que fa és una agonia. El turment que experimenta enmig d’una època i un territori tan salvatge és tan convincent que l’espectador abandona el cinema agraint viure en una civilització amb cotxes i restaurants i sense homes amb destral. “Hi ha qui diu que la pel·lícula és violenta -diu el cineasta-. Però no és una violència gratuïta. Aquests homes menjaven animals, es vestien amb animals i estaven constantment amenaçats per accidents, malalties, tribus i guerres. Això és el món real. No ha sigut pasteuritzat”.

Una de les escenes més angoixants és l’atac de l’ós. L’escena és tan inquietant que la Fox, en resposta a un article de The Drudge Report, va haver de fer un comunicat en què deia: “No, DiCaprio no va ser violat per un ós durant el rodatge”. (Tothom que pensi que es tracta d’un atac sexual es confon; l’ós és una mare que vol protegir les seves cries.)

Iñarritu no vol revelar gaires detalls sobre aquesta escena. L’operador de càmera Emmanuel Lubezki, però, respon per telèfon que ell i Iñárritu es van passar mesos investigant com s’hauria de comportar un ós. L’ós realment va sacsejar DiCaprio com si fos una truita de riu durant el rodatge. Però per a l’actor aquesta no va ser l’escena més difícil. “Estar dret enmig d’un riu congelat i menjar-me un peix o escalar una muntanya amb una pell d’ós molla a l’esquena: aquestes van ser les escenes més difícils per a mi -diu DiCaprio-. Tot el rodatge va ser d’un nivell diferent de l’habitual. Però no vull que això soni com una queixa. Tots sabíem on ens ficàvem. Sabíem que seria un viatge dur”.

El fet que Iñárritu aconseguís convèncer actors, equip i productors perquè s’afegissin a aquesta aventura ja és tot un èxit. Aquesta ambiciosa pel·lícula, la seva envergadura, les exigències, el perfeccionisme i les duríssimes condicions del rodatge col·loquen el cineasta al nivell de les genials extravagàncies de Francis Ford Coppola o Stanley Kubrick. Tots ells directors visionaris, carismàtics i obsessius. Iñárritu és conegut per la seva obsessió malaltissa per la perfecció i per unes posades en escena complexíssimes. A El renacido, va fer servir un helicòpter per provocar una allau, que havia d’estar perfectament sincronitzada amb un equip d’actors i un cavall.

Aposta de risc

En persona, però, Iñárritu transmet la pau d’un home a qui li agrada meditar cada dia i fer llargues passejades. L’únic indici d’indignació -i és molt petit- apareix quan parla d’altres pel·lícules. Assegura que actualment es fan massa pel·lícules que sembla que hagin sigut elaborades en cadenes de menjar ràpid, encarregades per grans corporacions que valoren sobretot la predictibilitat i l’homogeneïtat. “Què me’n dieu d’anar a un restaurant que et sorprengui? Aquest és el risc que tothom evita. Tal com està el cinema avui dia, aquest film és una autèntica aposta de risc”, diu.

Iñárritu, educat a Ciutat de Mèxic, té actualment 52 anys. Fill d’un banquer arruïnat que va acabar venent fruita i verdures a hotels i restaurants, va començar treballant a la ràdio, on tocava música i escrivia guions de sàtira política. Va estudiar teatre i va aprendre a dirigir fent anuncis per a la televisió. Quan va dirigir el seu primer film, Amores perros,el 2000, ja havia passat centenars d’hores darrere la càmera. Després vindrien 21 grams (2003), Babel (2006) i Biutiful (2010). Volia fer El renacido després de Biutiful, però DiCaprio va preferir rodar El llop de Wall Street. Per tant, Iñárritu va acabar dirigint Birdman i mentre era recompensat amb quatre Oscars -incloent-hi el de millor pel·lícula- ja posava en marxa la producció d’ El renacido. “Aquella nit dels Oscars rebia missatges dient: «Aquesta localització s’ha volatilitzat». Si em preguntes si Birdman ha canviat res de la meva vida, la resposta és que no ho sé, perquè la nit després de guanyar vaig volar a Calgary per rodar El renacido”, assegura.

Iñárritu ha estat treballant sense descans durant anys. Ara vol tornar a Los Angeles, on viu amb la seva dona, María Eladia Hagerman. A la pregunta de si rodaria una pel·lícula tan dura com El renacido, la resposta d’Iñarritu és contundent: “Mai més”. Potser la pròxima pel·lícula, reflexiona el cineasta, la rodarà en un país bonic i agradable, amb bon clima i bons vins. “Serà una història senzilla. D’habitacions i jardins”, afegeix el director d’El renacido.