"Què vol dir, una novel·la d'humor?"
"Una novel·la d'humor no existeix", assegura Empar Moliner. A La col·laboradora carrega contra cinismes i convencions socials a partir de l'aproximació a una "mena de negra" literària.
BARCELONA."Una vegada, ja fa uns quants anys, em van proposar escriure una espècie de biografia de David Bisbal", va dir ahir Empar Moliner durant el dinar de presentació de La col·laboradora (Columna, 2012), la novel·la amb què l'autora trenca una relació editorial de gairebé una dècada amb Quaderns Crema perquè tenia "ganes de traduccions a altres llengües". Sigui o no veritat aquesta proposta de biografia -i tingui o no a veure amb la incubació del llibre-, Moliner ha triat com a protagonista principal de La col·laboradora una "mena de negra" literària que es dedica a escriure "llibres pràctics de tota mena: de creixement personal, de saber estar, de frases cèlebres, de les cent frases més divertides que tal presentador de programa fresc ha trobat en parets de lavabos, de receptes de cuina (però fetes per un personatge singular, com ara una monja de clausura) i biografies".
A la "plantació" on treballa Magdalena Rovira ella és l'especialista a construir llibres a partir de "personatges no gens memorables però sí molt coneguts". Durant la seva trajectòria professional ha posat per escrit la vida de l'imitador Carlos Mochi, "que es veu que és tan barroer i simpaticot a la tele, però no ho és", de l'"exfumadora compulsiva" Samantha Soler i de la tertuliana televisiva i articulista Xus Soriguer, aquesta última "en clau d'humor feminista". La col·laboradora detalla l'experiència de l'últim encàrrec que un "agent literari important" li fa: es tracta de fer un llibre sobre "la vida d'una dona que es va morir durant la guerra". A partir d'aquí, la memòria històrica i el cinisme institucional entren en joc, i secunden l'anàlisi implacable (més agra que dolça) del sector editorial. "Quan escrius novel·les que passen ara molta gent et pregunta si ets autobiogràfica -va dir ahir Moliner-. És una demanda fins a cert punt normal, perquè la narradora del llibre té uns 45 anys com jo, ha estat addicta a la cocaïna i ha deixat l'alcohol, dues qüestions que conec de prop".
Moliner ha trigat més d'una dècada a posar-se a escriure la segona novel·la -la primera, Feli, estheticienne , va ser publicada l'any 2000, poc després de guanyar el premi Josep Pla-; enmig hi ha hagut dos reculls de contes, T'estimo si he begut (Quaderns Crema, 2004) i No hi ha terceres persones (2010), i els llibres d'articles Busco senyor per amistat i el que sorgeixi (2005) i ¿Desitja guardar els canvis? (2006). "Quan fas contes expliques el que els francesos en diuen une tranche de vie -va dir Moliner-. El més important d'un conte és com expliques aquella escena. Em costa posar-me a escriure una novel·la perquè em falta la fe de decidir quin argument val la pena".
La cara més fosca de la realitat
"Un cop escrita i corregida, he tornat a llegir La col·laboradora i la sensació que en tinc és que no és repugnant". Moliner fa anys que ha de bregar per defensar la literatura amb humor. Quan l'humor apareix a La col·laboradora , ho fa emmascarat per capes de mala bava i apreciacions que de tan afortunades acaben mostrant la cara més fosca i desassossegant de la realitat: això passa quan parla de la gent anònima que adora "els regals corporatius" i du "bosses de la botiga Nespresso amb jaquetes a dins", o quan descriu les cases que ocupen portades de revistes de mobles i que són plenes "de tauletes baixes decapades i moltes boles de fusta [...] al davant de prestatges plens de llibres, i amb cortines massa llargues (expressament) que freguen el terra de parquet en forma d'espiga". "Què vol dir, una novel·la d'humor? -es preguntava Moliner ahir-. Una novel·la d'humor no existeix, és com si algú digués que ha volgut escriure una novel·la de pena. Les coses tenen una mica de tot: humor i tristesa".
