MÚSICA

Quimi Portet: “Jo faig música per evadir-me dels humans”

El músic publica ‘Festa major d’hivern’, el seu desè àlbum

Quimi Portet (Vic, 1957) no va celebrar de manera especial el seu 60è aniversari -“Als 50 encara fas festa, als 60 ja no”, diu fent broma-, però porta bé el pas del temps. “La por del ridícul hi és sempre i fa angúnia veure artistes que es fan els joves -diu-. Jo no ho soc, de jove. Tampoc soc rocker; jo soc músic. Però sí que soc de la primera generació que de grans toquem rock’n’roll, que en teoria és una música de joves. I ho faig perquè el rock és el gènere que sento més pròxim, sobretot si bec dues cerveses”.

El 6 d’abril es publicarà Festa major d’hivern (Fina Estampa), el seu desè disc en solitari. I solitari és un adjectiu que fa justícia a la manera com Portet l’ha gravat: tocant ell mateix tots els instruments, tret d’una guitarra de Phil Manzanera a Pedalada popular. “Hi ha molta gent que toca millor que jo, però jo les coses les faig per divertir-me, i tocar em diverteix molt”, confessa. L’estudi encara li provoca aquella “reverència” que sentia de jove: “Té una religiositat que em continua impressionant; sempre he preferit l’estudi al directe”. Per als concerts, això sí, Portet es presentarà en format de trio: té una cita el 20 d’abril a l’Auditori de Girona i el 15 de maig a l’Apolo, a Barcelona.

La gravació del disc l’ha tornat a reunir amb el productor britànic David Tickle, que ja li va produir Hoquei sobre pedres i, amb El Último de la Fila, Astronomía razonable. “Jo acostumo a autoproduir-me els discos, però aquest cop em feia il·lusió no estar sol a l’estudi -explica-. Em descarrega molt a l’hora de jutjar la meva interpretació vocal. I el David és un mesclador espectacular”.

A Festa major d’hivern, Portet exhibeix un rock de riffs voluntariosos per on cavalquen els versos del seu univers líric característic. Música terrenal i lletres que van més enllà. O, com diu a l’espectral Ai, nineta : “Sempre procuro que m’entenguin, però si no m’entenen, no m’emprenyo”. Aquesta frase podria resumir la seva actitud a l’hora d’escriure. “Jo mai he intentat semblar original ni críptic -defensa-. Jo escric perquè la gent entengui nítidament el meu crit d’angoixa, d’entusiasme, d’il·lusió o de tristesa”.

Desencant generacional

El desencant de la seva generació es filtra a Bestiar sentimental, en què canta: “Res no és massa bo, ni massa bonic, ni massa estimulant; ens ho mereixem, ens ho hem guanyat i ho volem al comptat”. Portet creu que els van “vendre la moto” que havien millorat en justícia social i de gènere i que la decepció ha sigut “enorme”. I admet que potser les cançons del disc transpiren ecos de la situació política dels últims mesos, però que per a ell la música continua sent un vehicle per fugir de la realitat, no per intervenir-hi. “Jo no faig música per evadir-me de Catalunya o Espanya, sinó dels humans -subratlla-. No soc un frívol i tinc idees polítiques. Soc independentista, per exemple. Però em nego a traspassar això a la música”.

En un text que ha escrit sobre Festa major d’hivern, Albert Pla descriu Portet com un “artista desequilibradament sobri” i com un “artista conciliador per excel·lència” que és capaç de posar “en una mateixa cançó [ Central de biomassa ], en perfecta harmonia, les paraules Sabadell i Terrassa ”. Portet es reconeix com “una singularitat” del panorama musical català. “En la meva generació, la música en català no existia. En els que tenien deu anys més, sí: Sisa, Pau Riba, Lluís Llach, Serrat... Monstres. També existia en la generació deu anys més jove: Adrià Puntí, Gerard Quintana, etc. Però en la meva, gairebé res. I això m’ha fet peculiar. Quan vaig publicar Persones estranyes el 1987 tothom deia que era una marcianada. «Què fa aquest cantant en català?». Doncs bé, ja he gravat deu discos”.

Pla també celebra els “riffs incandescents” d’Al tanto que va de canto, el tall més destraler d’un disc que no és poruc a l’hora de fer sonar les guitarres. “És el meu instrument principal i sempre em porta cap a l’energia -diu-. I quan trobes un riff de guitarra afortunat i un ritme de bateria que li convé, has de ser molt ruc per no tirar endavant”.

Més continguts de