Quin futur té la sobirania d’Andorra?
BarcelonaLa població d’Andorra no supera els 80.000 habitants, però entre ells n’hi ha un que s’ha decidit a explicar-ne els reptes i problemes actuals. És el novel·lista Albert Villaró. I el personatge que recorre el Principat, compaginant la investigació de casos amb la seva complicada vida personal, és Andreu Boix, protagonista fins ara de tres novel·les, l’última de les quals, La Bíblia andorrana (Columna), va guanyar els 30.000 euros del premi Prudenci Bertrana 2015.
“En tots tres llibres hi ha una visió del país i la relació del personatge amb la realitat canviant -diu Vilaró-. A la primera novel·la, Blau de Prússia (Columna, 2006), en Boix se sentia molt més incòmode amb el sistema. Encara eren anys de vaques grasses. Andorra era un país opulent”. El personatge vivia turmentat per la mort de la seva dona en accident de cotxe, i la feina l’ajudava a oblidar la situació emocional. “Sis anys després, a L’escala del dolor, vaig fixar-me en una Andorra més atemorida per les amenaces de Sarkozy: calia que deixés de ser un paradís fiscal”, diu. Ara, després del parèntesi d’ Els ambaixadors -un exercici de política-ficció històrica que li va merèixer el premi Josep Pla 2014-, Villaró ha tornat a Boix.
Dos estats amb pocs escrúpols
“Vaig començar a covar el projecte l’estiu passat -recorda-. Em preocupava el futur de la sobirania andorrana. Com pot sobreviure un país tan petit a les amenaces del complex món del present?” El principat d’Andorra és entre “dos estats potents amb pocs escrúpols i amb ganes de preservar el seu estatus al preu que sigui”. Amb aquesta premissa, el novel·lista va imaginar una història que arrenca amb l’assassinat d’un treballador de la banca, Víctor Mariné. “Sembla que se l’hagin carregat per evitar tràfic d’influències, però el crim es revela com la punta d’un iceberg”, diu Villaró. I avança un altre detall argumental significatiu: “La Bíblia andorrana del títol és un document per liquidar la sobirania del país”. Qui esperi llegir un thriller violent i efectista en sortirà decebut, tot i que el llibre és àgil i el personatge de Boix és capaç d’observacions suculentes: en aquesta novel·la té una filla al seu càrrec, i quan la porta a jugar al parc no s’està d’analitzar les famoses MILF: “Apareixen, lànguides, ben vestides, amb botes de canya alta, la brusa dos botons descordada, la promesa amb prou feines intuïda d’uns sostenidors cars, dels de puntes i coloraines atrevides”.
“La trama perquè sí no m’arrossega -confessa Villaró-. Aquí és important la relació que en Boix manté a distància amb l’Alícia, i la qüestió familiar. A L’escala del dolor se li moria la mare, i aquí és el pare qui comença a perdre l’oremus”. A Boix sempre se li complica la vida personal quan passa per un pic de feina, i a La Bíblia andorrana el futur del país trontolla. “Encara hi ha un altre element distorsionador: Catalunya. Semblava que el pujolisme seria etern, però la novel·la arrenca amb la confessió de l’any passat”, explica l’autor.
Villaró assegura que a les novel·les no es mossega la llengua (“si m’hagués de tallar en la ficció ja podria plegar”), però també reconeix que no escriu “llibres d’investigació”. Creu que ara mateix “una dotzena de novel·listes catalans haurien de donar una visió més païda i sedimentada del procés”. Diu que hi ha un “camp per córrer sensacional”. Així i tot, el seu pròxim projecte no hi tindrà res a veure.
