ARTS ESCÈNIQUES
Cultura 20/10/2018

Quin teatre públic volem?

La crisi del Teatre Lliure convida a repensar com s’ha d’articular el sector

i
Laura Serra
9 min

BarcelonaLa crisi del Teatre Lliure ha posat sota els focus diverses problemàtiques que existien de manera latent en el sector teatral i alhora ha fet aflorar noves sensibilitats i reivindicacions socials. Com que el teatre ha d’elaborar uns nous estatuts per actualitzar el seu funcionament, és moment de plantejar-se com hauria de ser el teatre públic del segle XXI. Per aprofundir en el debat hem reunit al Teatre Nacional sis professionals de diferents àmbits: Magda Puyo (directora d’escena i de l’Institut del Teatre), Xavier Albertí (director d’escena i del TNC), Iván Morales (actor, director i autor), David Selvas (actor, director i productor de La Brutal), Marta Buchaca (dramaturga i directora) i Mercè Puy (productora de Vania i El Terrat).

Què li demanem al teatre públic? A qui ha de servir?

Mercè Puy: A la ciutadania, a una societat eclèctica, diferent i diversa.

Magda Puyo: El teatre públic ha de democratitzar l’espectacle entre la ciutadania, no ha de servir ni al sector ni al públic. Al teatre hi va un 20% de la gent del país, i el problema que tenim és justament que no estem servint la ciutadania. Estem tancant les arts escèniques a una elit (que no és l’elit real perquè aquesta no val al teatre) i no trobem la fórmula d’arribar a la gent perquè arrosseguem errors greus de planificació de polítiques culturals.

Iván Morales: Vivim un moment en què, en tots els nivells, hi ha una crisi de legitimitat, no del poder -que segueix estant a les mateixes mans- sinó de les estructures ideològiques, que són esclaves del trauma de la Transició. Per fi, per primer cop, no ens creiem el relat de l’inconscient col·lectiu, ja no ens creiem aquell guió, però no n’hi ha un de nou.

David Selvas: Per a mi és un problema de recursos. Tots els polítics es posen a la boca que el pal de paller d’aquest país és la cultura, i es dedica el 0,75% del pressupost a la cultura. El Teatre de l’Arxipèlag de Perpinyà, on viuen 400.000 persones, té un pressupost de 7,5 milions anuals.

Xavier Albertí: A Annecy, on viuen 90.000 persones, [el teatre] té tres vegades més de pressupost que el TNC.

Selvas: El sector fa esforços enormes, tots treballem per molt pocs diners. El problema és que els polítics s’ho han tirat a l’esquena. L’esquerra, que tenia la bandera de la subvenció per a la cultura, igual que per a l’educació i la sanitat, l’ha deixada perquè les dretes han decidit que això era partidista i no els anava bé. I ningú agafa la bandera que la cultura és de tots, que hi ha d’haver diners perquè el sector pugui servir la ciutadania com es mereix. I, si no, comencen les rebaixes, els sectarismes, l’estirar més el braç de la màniga.

Morales: No t’ho nego, però ¿quina fiscalització es fa dels diners que hi ha? La premsa hauria de treure els números cada dia, per fer pedagogia: on van els calés, qui se n’emporta més, qui menys i qui no se n’emporta cap i hi posa la seva salut.

Selvas: Les institucions serioses tenen mecanismes per fiscalitzar-se, però aquí cadascú fa el que pot.

Puyo: També hem de ser autocrítics; el sector és molt individualista.

Marta Buchaca: Cadascú s’aprofita del pastís que té.

Puy: Hem d’entonar un mea culpa. Nosaltres som els primers que hauríem de mirar les subvencions, que són públiques. I fer pedagogia: els creadors han de demanar explicacions, han de saber produir.

Buchaca: I també pedagogia respecte al públic. Tinc la sensació que estem fent teatre per mantenir aquest 20%, que morirà. Veig molt poc interès a crear nou públic en comparació amb iniciatives com La Joven Compañía de Madrid, on, des del sector privat, s’està creant públic per a d’aquí 30 anys. Funciona en el terreny creatiu, i al darrere hi ha un programa escolar, on cada dia hi van mil nens.

La relació amb els privats i l’administració

Albertí: ¿Algú sap aquí per què va ser cessat el director artístic d’aquest teatre, Josep Maria Flotats? Què deien aquelles declaracions polèmiques?

Morales: El van cessar per una idea personalista de la cultura, que és el mateix que ha passat ara.

Albertí: Una idea que en aquell temps estava acceptada i legitimada. En realitat el que va portar a la destitució de Flotats van ser les declaracions sorgides amb el conseller de Cultura del moment [Joan Maria Pujals] perquè li imposava una quota del 35% dels recursos del teatre vinculats a l’empresa privada. La qüestió de fons tenia a veure amb un model de teatre públic en què hi ha la llibertat del director-artista-creador o una cohabitació amb un sector. Nosaltres som l’únic equipament cultural d’aquest país que tenim un contracte programa amb l’administració i que el respectem. L’administració ens diu: vostè ha de fer aquest percentatge d’escriptura contemporània, dansa, circ, teatre per a una franja d’edat, i això no és una decisió que jo pugui canviar. I òbviament no hi ha cap voluntat d’imposar un percentatge amb coproducció privada.

Puyo: S’ha de diferenciar el teatre públic del privat o subvencionat. El teatre públic té l’obligació de fer tot allò que no fa el teatre privat. Un contracte programa ha de ser estricte, i l’equip directiu, ser lliure. El problema de l’administració són els lligams: el burocràtic, que el patim tots i és molt bèstia; l’econòmic, que existeix, i el partidista, que evidentment no ha d’existir. Però l’econòmic tampoc hauria d’existir en el sentit de benefici; en canvi, sí que et demanen uns resultats. Els números mai són bons per a la cultura.

Puy: Tampoc no es pot ser ingenu.

Selvas: Has dit que hem d’arribar al 80% de públic a què no arribem. ¿Els números ens valen per a tot o no?

Puyo: Una cosa és la quantitat de públic, i l’altra, la diversitat de públic. El teatre públic ha de treballar per a la diversitat i no per a un segment.

Morales: Tenim la idea que el retorn de públic és que vinguin a veure les obres. El teatre, com qualsevol disciplina artística, el regal que li fa a la societat és donar unes eines perquè la gent pugui utilitzar-les a la vida. El que fem és cosmètic: que es vegi que tenim dones i negres. Però si volem platees diverses i que les nostres eines transformin la societat, hem d’empènyer els canvis. Si nosaltres no estem al capdavant dels canvis socials és que hem perdut la partida.

Puy: Nosaltres hem hipotecat casa nostra per tirar endavant projectes. En el teatre privat aquests números o et surten o no pots continuar.

Selvas: Hi ha un problema de model, també. A les productores privades ens demanen, i ha de ser així, unes propostes artístiques que siguin susceptibles de ser subvencionades, però els rendiments que demanen sempre són econòmics. I això és un gran problema. On és l’I+D? Perquè les coses siguin sostenibles anem cada vegada a uns productes més homogenis.

Albertí: Això és fonamental. Perquè el teatre català millori necessita un model de subvenció i d’estructura de producció privada molt diferent. Un model com la [companyia belga] Needcompany, que té uns convenis pluriennals de subvenció perquè treballin, investiguin i estrenin quan tinguin un espectacle, per a nosaltres és inexistent. Nosaltres comencem tal dia a assajar i tal dia estrenem, tenim uns recursos per a aquell projecte.

Buchaca: O ho has de fer gratis.

Com es poden fer efectius els canvis dins el sector?

Puyo: Amb polítiques culturals diferents de les que tenim i hem tingut. I, òbviament, amb recursos.

Albertí: Amb una política cultural. Penso que vivim en un sistema que es creu molt profundament la seva funció administrativa i no la seva funció política, i la necessitem perquè si no cadascú fa la seva guerra. Però també em toca defensar l’administració que conec bé: des que estic en aquesta casa mai ningú m’ha dit què he de programar. Mai.

Puy: Ja hi ha models que funcionen a França. Si no en saps, copia.

Puyo: Però es necessiten diners. I no ens podem comparar amb els francesos, ni els belgues, ni els alemanys, ni tan sols amb els italians!

Morales: Però per a això es necessita un suport social, i això es guanya amb legitimitat. Quan hem portat obres de teatre a presons ho hem fet perquè ho volíem fer nosaltres. Si ens dona diners el poble, em pregunto per què no ens obliguen a torna’ls-hi. A mi m’encantaria. Jo crec en el retorn social.

Buchaca: Hem de sacsejar tot el sistema.

Puyo: Perquè els teatres municipals també són públics. ¿On tenim el territori?

Puy: Aquí hi ha un Teatre Nacional de Catalunya. Jo diria el Teatre Nacional de Barcelona.

Albertí: Les gires que estem fent no s’havien fet mai. Per què? Perquè els recursos dels ajuntaments no feien possible fer gires d’un equipament que exigeix un nivell de qualitat que no desprestigiï la marca.

Puyo: Un dels desequilibris dels errors inicials.

Albertí: No tenim una llei del teatre que obligui a tenir uns continguts als equipaments. ¿La llei alemanya què diu? Vostè té una població de tants habitants i per llei li toca tenir aquests equipaments i aquests recursos. No oblidem una cosa: Barcelona venia en la seva millor època uns 3 milions d’entrades i ara n’hem perdut [la temporada passada van atreure 2,3 milions d’espectadors, segons Adetca]. Això ens fa envejables a la major part de ciutats d’Europa. Si en treus Berlín, París i Londres, ja voldrien Oslo, Dinamarca, Estocolm, Milà i Lió tenir la salubritat teatral que té Barcelona.

Puy: Bé, una altra cosa és la qualitat, la diversitat, la paritat de gèneres i generacions. A més, crec que un teatre públic ha d’universalitzar la creació pròpia, fer-la explosionar cap al món. És fonamental.

Albertí: Ho fem en la mesura dels nostres recursos i us puc assegurar que el món té ganes de llegir-nos i rebre’ns.

Paritat, tap generacional, limitació de mandat i sou

Puyo: Les noies joves no tenen les oportunitats que tenen els nois joves. Es diu que no tenen qualitat, experiència, estàndards mínims. Esclar que no, només hi arribaran si treballen. Necessiten oportunitats i continuïtat. Si cada cop he de començar de zero, estic perduda.

Buchaca: Això passa a les dones i a les generacions joves, i no som nosaltres, que en tenim 45. Els més joves treballen en precari, cobrant a taquilla, i perquè en tenen moltes ganes, no perquè algú els doni oportunitats. El teatre públic ha de crear oportunitats a les dones, als joves, als nous equips...

Selvas: La societat ha de donar oportunitats. Per rectificar un error s’ha d’anar segurament a un altre lloc de manera dràstica. A vegades, quan no hi ha un debat, s’articula la revenja: una mica el que ha passat.

Buchaca: No ho barregem. Al Lliure s’han barrejat moltes coses: tap generacional, xarxes, maltractament a la feina, a la dona...

Selvas: Quan no tens res per perdre, que és el que li passa a la gent jove i no ens va passar a nosaltres, que amb 30 anys podíem tenir una vida i pagar un lloguer, és més fàcil fotre una bomba al sistema, que és el que ha passat i que és sa que passi. Si el sistema tingués elements per introduir-los, segurament canviaríem més tranquil·lament. A vegades a un ecosistema tan delicat com el nostre i amb tan pocs recursos les coses fortes no li van gaire bé.

Morales: Jo crec que hi ha un tap interseccional: generacional, de raça, de classe i de gènere.

Buchaca: Jo sí que posaria per estatuts que hi hagi dones, que hi hagi generacions, races, perquè sigui divers; no poden ser tot blancs i catalanets. Una cosa que crec que passarà, i em farà molta pena, és que si al Lliure surt una dona el que es dirà és: “Li tocava”. Perquè això em passa a mi pencant. I em fa ràbia.

Albertí: El Teatre Nacional vol ser paritari, i la programació de la temporada que ve, que tenim tancada, ho és. I l’altra, la meva última, també. La societat ja no perdonarà que no sigui així. L’activisme ha fet la feina que havia de fer, que és sacsejar-nos a tots, dir què collons fem malament i actuar. Tant de bo no hàgim de tornar a treure el tema mai més. També és veritat que això s’està produint a una velocitat que fa que tenir avui la programació paritària sigui d’una dificultat tècnica gran. Sobre els temes dels taps: aquest és un teatre nacional i, com a tal, jerarquitzador. I ja sé que aquesta paraula ens fa angúnia, però ho ha de ser. Hi ha gent que diu que el Nacional ha de donar oportunitats des de la base perquè després creixi. Jo penso que hem de trobar un ecosistema, que per això hi ha diners públics per subvencionar sales petites. Aquí tenim sales de 850 espectadors, de 465 i de 300, i a la ciutat hi ha sales de 50 o 60 o 70 butaques per poder jugar a processos de creixement i investigació. Amb això no vol dir que no estigui amatent als joves.

Puyo: Perquè la mirada sigui diversa ha de passar com al TNC: un director vuit anys, i un altre. Amb concursos objectius, ben fets i en què es valorin els programes i no les persones. El segle XX és el de les personalitats, i el segle XXI és el dels equips com a forma de treball. Hi ha d’haver un límit temporal i salarial. Són diners públics: doncs transparència absoluta. S’ha de saber què es gasta, des d’una pedreta de l’escenari fins al que cobra més.

Morales: Que no vol dir que qui ho faci sigui com a favor a la societat. És una feina. Però s’ha de calibrar què es cobra en un teatre. Vivim al segle del col·lectiu, d’explicar les coses, obrir les finestres. Hi ha mitjans per fer-ho, hi ha maneres de fer que les coses se sàpiguen i que tothom en sigui conscient. Encara hi ha la cultura de tu calla i fes la teva.

Buchaca: Quan surt que Lluís Pasqual ha cobrat 255.000 euros no sé com no sortim a cremar contenidors. Hi ha hagut gent allà treballant per misèria deixant-hi el talent, no entenc com no hi ha ningú de l’administració que doni un cop de puny sobre la taula i surtin responsables. El que es cobra al TNC és transparent. Doncs el Lliure també és públic. Això és el que no pot passar.

Morales: Contra l’avarícia personal...

Selvas: ...transparència total.

Puy: La solució és agafar el contracte programa i especificar-ho tot.

Puyo: Els teatres públics estan sent un espai de comoditat i de gaudi i han de ser un espai de conflicte i de confrontació amb el que està passant.

stats