CINEMA

El Quixot de Terry Gilliam, una aventura que acaba en desastre

La caòtica ‘The man who killed Don Quixote’ decep en la seva estrena al Festival de Canes

Terry Gilliam, d’un humor excel·lent, assegurava ahir a Canes que ell té la sensació d’haver començat a rodar The man who killed Don Quixote fa només un any. Les dues dècades i mitja de penúries financeres, personals i legals que han postergat la realització del projecte de la seva vida estan oblidades. “La meva ment sempre esborra les coses dolentes i es queda les bones -diu-. Si no ho fes, no seria capaç de fer cap pel·lícula”. La seva amnèsia selectiva li serà molt útil quan avui esmorzi amb les crítiques, un desastre a l’altura de la dimensió mítica del projecte.

The man who killed Don Quixote és una pel·lícula perseguida per una maledicció tan persistent que el sol fet d’arribar a presentar-la al Festival de Canes -les últimes setmanes ha hagut de superar els últims obstacles legals i de salut- ja era un motiu de celebració que predisposava tots els cinèfils a mirar-se-la amb bons ulls. Però ni així. La pel·lícula que ha superat tots els contratemps imaginables per arribar a existir és també un desastre majúscul, un film caòtic que navega amb grans dificultats entre la precarietat del guió, l’estridència del repartiment i el descontrol d’un director incapaç d’evitar el naufragi.

Perseguit per un personatge

L’únic que es pot rescatar del film són les interpretacions d’Adam Driver com el Toby, un director egòlatra que va a Espanya a filmar un anunci inspirat en l’imaginari quixotesc, i de Jonathan Pryce com a sabater grillat que es pensa que és el Quixot. L’origen de la follia de l’home és que fa anys va protagonitzar una adaptació low cost del Quixot dirigida pel Toby, que entra en crisi vital i artística i acaba convertit en còmplice involuntari de la bogeria del sabater, i recorre amb ell un viatge paral·lel al de la novel·la de Cervantes que progressivament es va tornant delirant, repetitiu i grotesc. “Quan se’m va acudir fer una pel·lícula del Quixot vaig pensar que seria fàcil -explica Gilliam-. Però després vaig llegir el llibre i em vaig adonar que era impossible. El llibre és massa gran, no podia fer una pel·lícula de tot allò. Així que vaig decidir que era millor no ser fidel al llibre i quedar-me amb l’essència, les idees i els personatges. I a pastar fang el llibre!”

La bona notícia és que la salut de Terry Gilliam és força bona, assegura, en contra de les notícies que el feien en un hospital víctima d’un ictus. “Era mentida! Un truc publicitari! -bromeja-. No, estic bé. Qui sap si ho estaré la setmana vinent! Potser estaré balbotejant al llit. Però de moment estic bé”. A Gilliam no li agrada parlar de la seva “obsessió” pel Quixot. “És el Quixot el que està obsessionat amb mi! Porta molts anys perseguint-me. Però a la fi me l’he tret del damunt”, diu. Sempre de broma, afirma que la pel·lícula era una competició amb “un home mort”. Es refereix a Orson Welles, que no va aconseguir mai completar la seva adaptació del Quixot. “És l’única cosa en què mai podré superar Orson Welles -riu-. M’hauria encantat veure el seu Quixot. I de fet hi ha un homenatge a Welles a la pel·lícula, a veure si el trobeu”.

Entre el recital de despropòsits del film, un de destacable és la direcció dels actors espanyols, que frega la incomoditat en les actuacions passades de volta d’Óscar Jaenada, Rossy de Palma, Jordi Mollà i Sergi López, de qui Gilliam reconeix que hauria sigut un “perfecte” Sancho Panza: “Amb el Sergi em va passar una cosa extraordinària. La gent que em segueix a Facebook em preguntava com era que Robin Williams actuava si estava mort!” L’únic moment en què l’expressió del director s’enfosqueix és quan recorda els dos actors que havien d’interpretar el Quixot abans de Pryce, John Hurt i Jean Rochefort, tots dos morts. “Quan el primer projecte es va ensorrar va ser molt difícil oblidar el Jean, perquè era perfecte. Durant molt de temps va ser difícil pensar en algú altre per al paper”.

Sempre optimista, Gilliam no renuncia a la possibilitat -difícil d’imaginar- de rodar algun dia una segona part del seu Quixot. “Si la pel·lícula té molt d’èxit, el Jonathan segueix viu i l’Adam no s’ha fet gaire famós per contractar-lo... Per què no?” Fins i tot diu que ha perdonat “una mica” el productor portuguès Paulo Branco, que es va querellar contra ell i fins a l’últim moment va intentar impedir que s’estrenés a França: “Gràcies a ell he conegut Joana Ribeiro, la nostra Dulcinea portuguesa”. Encara conserva el “sentit de l’humor” d’aquell jove que feia animacions d’avantguarda amb els Monty Python fa cinc dècades. “I si el perdo serà millor que deixi el cinema -diu-. Em preocupa que al món no hi ha prou rialles. La gent és molt seriosa i es mira el món sense ironia ni humor. Sense humor, serà el final de la civilització”. Aquesta és la seva “batalla”, la seva lluita personal: “Mantenir l’humor viu en el món”. En persona, ho aconsegueix. En el cinema, no sempre.

Més continguts de