FOTOGRAFIA

Ramon Masats, el fotògraf abans de la icona

La galeria Ana Mas Projects exposa les fotografies de joventut d’un dels grans reporters dels anys 50 i 60

Només el talent natural va fer que Ramon Masats (Caldes de Montbui, 1931) esquivés el deure de seguir amb la bacallaneria familiar i provés sort en la fotografia. Tenia un do i les idees clares. No planificava, no reenquadrava, no retocava: “On posava l’objectiu, tenia una foto feta”, diu Laura Terré, historiadora de la fotografia especialitzada en el reporterisme de la postguerra i filla de Ricard Terré, un dels amics fotògrafs de Masats, juntament amb Xavier Miserachs i Oriol Maspons. Ella és la comissària de Ramon Masats 1953-1965. Anys de joventut, l’exposició de la galeria Ana Mas Projects, a l’Hospitalet de Llobregat, que recull 61 de les primeres fotografies de Masats en còpies d’època. Avui queden molt pocs exemplars vintage d’aquells autors, i estan a la venda per entre 2.000 i 6.000 euros.

Feia 15 anys que el fotògraf no exposava a Barcelona, des de l’antològica a La Virreina el 2002, on es van poder veure les seves imatges més conegudes: la dona que pinta el sòcol d’una casa emblanquinada de la Manxa, l’home amb el diari plegat al cap, el toro ajagut com una sirena i, per descomptat, el seminarista amb sotana volant sota els pals d’una porteria per parar un gol. ¿Però com va començar la carrera d’aquest autodidacte que seria clau en la renovació de la fotografia a l’Estat?

Com tot amateur, s’inicia experimentant amb el llenguatge fotogràfic: ombres, angles, formes, accions, imatges amb què aprenia a jugar amb la llum i a dominar l’abecé del mitjà. De seguida es fixa en la gent, en la vida del seu voltant, en detalls concrets, que seran les constants de la seva obra posterior. Als anys 50, Masats es passeja amb la càmera per la seva realitat més immediata, per Sitges, Terrassa, les barraques del Somorrostro i Montjuïc, i combina unes fotografies que podien ser més formalistes amb altres de més plàstiques i altres de documentals: unes gandules, una esquerda, una gitana amb el fill en braços. “Ja tenia una mirada particular”, diu Terré, que ha identificat la majoria d’imatges.

El millor reporter

Aleshores les fotografies de la misèria estaven prohibides per antipatriòtiques i comunistes. “La fotografia era una eina de denúncia però aquests autors no tenien aquesta finalitat. Feien un documentalisme que els sortia de dins, per instint, perquè la realitat els cridava. Eren molt genuïns”, diu Terré. L’exposició mostra com Ramon Masats ja destacava en els primers reportatges no professionals. Un exemple és la sèrie amb què volia documentar la Rambla de Barcelona. “Tenia una mirada subjectiva i crítica”, explica Terré. No hi ha panoràmiques sinó gent fent coses i detalls més abstractes: un enllustrador de sabates, un senyor cargolant un cigarret, animals engabiats, ganivets oberts, balcons i una escorça foradada. Les imatges es van exposar el 1957 a l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya però després s’han vist en comptades ocasions.

També s’exposen els primers reportatges professionals: un viatge calorós a Acapulco i una visita a El Rocío, on les cares dels penitents i els seus gestos doten de màgia i força les fotografies. Els tòpics espanyols serien la seva primera matèria preferida al llarg d’una carrera que va desenvolupar a Madrid des del 1977. “Tenia una manera de treballar que llavors no existia, un posicionament enfront de la realitat. Va ser el millor reporter que hem tingut mai”, assegura Terré. “Feia fotos de ràpida elaboració però complexes de llegir”, afegeix.

“Masats connecta amb els corrents europeus d’aquell temps sense conèixer-los. El 1957 ell i Miserachs van ser els únics escollits per Otto Steinert per representar la fotografia espanyola a Brussel·les”, explica la comissària. Aquella generació extraordinària dels anys 50 va portar la fotografia a la modernitat sense pràcticament saber-ho. Terré emparenta Masats amb dos reinventors del llenguatge com William Klein i Robert Frank. “Aquella generació va tenir joves amb un nivell molt alt que van quedar com a clàssics. Amb 40 anys, a la Transició, ja els havien enterrat ”, lamenta la comissària.

És el que li va passar a Masats amb la imatge icònica del capellà, del 1959. “És una condemna massa d’hora -lamenta Terré-. És una fotografia massa esquemàtica, anecdòtica. I sembla que s’acaba aquí la seva obra, quan és més poètica, ambigua, més oberta. S’ha reduït a un clixé”, critica. Tot i això, també demostra bon ull i intuïció: Masats sabia anticipar-se a la jugada.