Ramon Aragall: “Cada vegada estic més a gust defensant les meves cançons”

BarcelonaFins fa poc, el lloc natural de Ramon Aragall (Barcelona, 1977) en un escenari era assegut a la bateria, tocant amb grups com Els Amics de les Arts i Dorian. L'any passat va decidir fer un pas endavant i publicar el disc 'Perfil' (DiscMedi), una desena de cançons compostes i interpretades en primera persona que aquest divendres tocarà a la sala Barts (20.30 h), compartint cartell amb Pol Cruells dins el Festival Guitar BCN. El pop amb matisos electrònics de 'Perfil' és l'aposta personal d'un músic que, tanmateix, no deixa de col·laborar amb altres grups i artistes com ara 4 Hiverns, Indigos, Outer Space i el mateix Pol Cruells.

Com va l'experiència com a 'frontman'?

Molt bé. Ho havia fet durant un temps fa uns deu anys, però aquesta és la primera vegada que defenso les meves cançons, i cada vegada hi estic més a gust. Surto a cantar i a passar-m'ho bé, i tinc la sort de poder sortir a interpretar els meus temes amb gent que ho fa de conya. És un privilegi.

La vanitat també queda recompensada?

Sí. A veure, és un tòpic, però la necessitat de compondre, de dir-hi la teva, de fer la teva, existeix, i crec tots els músics tenen un punt de vanitat.

Els bateries també?

Sí, sí, tothom. Sempre hi ha algun músic que no li agrada sortir a tocar en directe, per la por, per la vergonya o perquè n'està fins als nassos i ja està de tornada, però sí, per què no admetre-ho, hi ha punt de vanitat.

El disc l'has pagat tu?

Sí.

¿La feina d'aquests anys amb grups com Els Amics de les Arts i Dorian t'ha servit per pagar-te el disc?

Bé, això és relatiu. Vas intentant tenir estalvis i apartar una miqueta de pasta per poder fer això, però està complicat, el món de la música. Afortunadament, estic tocant amb bandes que van prou bé, però mai se sap. Per exemple, un dels grans objectius i misteris serà com podré pagar el pròxim disc, però ja trobarem alguna solució. Per a mi era fonamental que els músics cobressin, perquè jo he estat en la seva situació, la de treballar amb la música d'una altra persona. Valoro molt la seva feina, perquè també és la meva, quan faig de 'sideman'. Això va ser la primera conversa que vaig tenir amb ells.

Si penses en un següent disc, hauràs de pensar també en les agendes de les bandes amb què col·labores.

Sí, el que passa és que ara ja no estic tocant amb Dorian, perquè era una bogeria. Estar en dues bandes d'aquest nivell era com tenir una dona i una amant. Era dur. M'ho vaig passar de conya, en tinc un record brutal, i me'ls estimo com si fossin els meus germans, però era inviable. Les altres bandes van fent, és un degoteig constant, però t'ho vas podent combinar. El més complicat és trobar un moment per compondre. A més, el meu projecte em pren molt de temps, d'oficina, d'estar gestionant que surtin bolos, d'anar parlant amb la discogràfica... Els principis són difícils, i això et pren molt de temps.

Compons amb el piano?

Sí, fonamentalment amb el piano, i a vegades jugo amb les bases programades. M'agrada molt el tema de les bateries electròniques.

Que t'agradin tant aquestes bases electròniques és el que explica aquest aire dels anys 80 que té el disc?

Sempre m'han agradat molt els sintetitzadors dels 80, i pinta que continuaré per aquí, perquè m'agrada molt aquest món.

És una estètica dels 80, però més melancòlica.

Sí, esclar. Si penses en les melodies de bandes com Spandau Ballet o Tears For Fears, que m'encanten, veus que eren menys obscures. Potser Depeche Mode sí que s'apropa més al que estic fent, perquè són una gran influència meva. També Nine Inch Nails.

Pel to de les lletres em pregunto si has hagut de forçar-te a ser cordial amb algunes persones.

No. Com a molt es diu el pecat però no el pecador. Per a mi el més fàcil és parlar d'experiències personals. Hi ha gent que s'inspira en les experiències d'altres persones o intenta explicar històries, però la meva font d'inspiració és parlar de coses que m'han passat a mi.

És que a la cançó 'No eres de verdad' dius que ser bona gent no ha funcionat...

La vida del músic, almenys fins al punt on l'he viscut jo, fa moltes voltes i tens l'oportunitat de tocar amb molta gent. M'he trobat amb gent molt guai, com Els Amics de les Arts i Dorian, que són unes persones estupendes. O el Pol Cruells. Moltíssima gent que m'estimo, que a més de tocar amb ells són amics. Però no sempre és així. Quan ets fora de casa, a 5.000 quilòmetres de casa, i no tens un clima ni un suport humà que et faci sentir bé, és dur.

La cançó 'El camerino de la Scala de Milà' parla d'una experiència amb el teu pare, el tenor Jaume Aragall. Tu l'acompanyaves sovint de petit?

No sempre, però viatjàvem bastant. Al meu pare li agradava estar envoltat de la família. És una persona molt complexa, però alhora li agraden les coses senzilles, com ara estar a casa amb la dona i el fill. És distant i alhora familiar. Aquesta cançó és el món de l'òpera vist per un nen petit, però amb una persona molt propera. El meu pare està retirat, està perfecte de veu però diu que ja no vol cantar més. La tècnica que té és perfecta, i és una persona que ha cuidat molt el seu repertori, fins i tot diria que ha sigut massa prudent en aquest sentit. Quan jo era petit, sentia que tenia un pare que feia coses diferents de la resta de pares. Jo anava a l'òpera i veia el meu pare disfressat d'algú. Després van passant els anys i ho vas entenent, i fins i tot et poses nerviós, i vas dient: que estigui bé, que es trobi bé. Perquè la feina de cantant d'òpera és molt sacrificada. No poden agafar fred, no es poden refredar. Nosaltres, comparats amb ells, patim zero.

I ell què en pensa, de la cançó?

Li agrada. Em va dir que era molt maca, i està content que ho estigui intentant. Evidentment, se sentirà més identificat amb el que estic fent ara que quan estic treballant com a bateria amb altres grups. Ho entén molt millor i em pot assessorar molt més.

Què expliques a 'La jungla en moviment'?

Parla una mica de com de sols estem a la ciutat. Va sortir un dia que tornes d'un assaig, vas en el metro i vius aquella situació que tothom és al vagó però cadascú va la seva, fins al punt que potser tens al costat algú que està plorant i te'l mires, però ningú li fa cas. És com si fes mandra carregar-se amb els problemes dels altres. Hi ha un punt egoista. La tornada de la cançó diu “estàs tan sol com creus que estàs”, perquè és així. La gent compta amb dues o tres amistats o amb la família, i prou. I és una llàstima.

Sent un disc tan basat en les teves experiències i en el que sents, per què dues llengües?

Depenia bastant de la persona que m'havia inspirat la lletra i quina llengua parlava. O en la llengua amb què jo parlava amb aquella persona. El que tinc prohibit per ara és l'anglès, perquè per a mi és com posar-me una màscara.

Aquest any no hi ha gira d'Els Amics de les Arts, però segueixes fent concerts amb altres bandes.

Sí, i tant. Estic tocant amb el Pol Cruells, amb el grup Indigos, amb 4 Hivers... De tant en tant toco amb el Carlos Cross. I també estic tocant amb Outer Space, una banda d''afrobeat' que per a mi està sent un descobriment a nivell musical i personal. M'agrada moltíssim i m'ho passo bomba.