Ramon Masats: “Les meves fotos són tot intuïció”

Fotògraf

Ramon Masats té 86 anys però, malgrat el bastó, conserva la mateixa aparença de dècades anteriors: jaqueta oberta, samarreta, mostatxo i cabellera rebel. Home planer i humil, el fotògraf sembla observar la seva obra des d’una sàvia distància. “La mirada de fotògraf se me n’ha anat. Fa dotze o catorze anys que no faig fotografies i no ho trobo a faltar, ni vaig pel carrer dient «Mira quina foto més maca», sobretot perquè he de mirar a terra per no fotre’m una castanya! No m’he venut les càmeres perquè els meus fills diuen que me’n donaran tan poc que no val la pena, que ja se les queden ells. Tampoc necessito els quartos”, diu.

Ramon Masats, el fotògraf abans de la icona

Què li semblen les seves fotos de joventut quan les veu avui?

Soc poc nostàlgic i tinc poca memòria, però m’agrada veure-les. Va ser una època maca, però fa molts anys. Potser tanta misèria no m’agrada [diu assenyalant les fotos de barraques de Barcelona], però les vaig fer i, per tant, en soc responsable.

Quan ja va ser professional, el 1957, no es va centrar a retratar la pobresa de l’Espanya de l’època.

No. Em semblava massa fàcil. S’havia d’ensenyar la misèria no d’una manera tan evident. Després vaig fer un tipus de fotografia en què la misèria es veia darrere de la gent.

Buscava detalls i persones. Per què?

No sé explicar la meva fotografia, només sé que les meves fotos són tot intuïció, no n’hi ha una que estigui molt pensada. La intuïció em portava cap allà. Els tòpics sempre m’han agradat molt, però fer-los d’una manera diferent: els toros, la Setmana Santa... En canvi, només he fet una foto de futbol al Santiago Bernabéu.

Diu que hi posava ironia?

Jo crec que sí, que hi ha ironia catalana en les fotografies. Quan treballava a la Gaceta Ilustrada feia l’encàrrec però també feia fotos per a mi. Buscava un detall, una petita cosa.

Com treballava?

La gent, en aquella època, al contrari d’ara, no tenia la sensació que estaves robant la seva imatge. Ara són conscients que tenen dret a la imatge. Em preguntaven si era per al No-Do, però mai vaig tenir cap problema. Jo intentava passar desapercebut. Era molt ràpid. Així com la Cristina García Rodero, que és una gran fotògraf, té tendència a anar a un lloc any rere any, jo no: anava a un lloc, feia el que podia i no hi volia tornar més. Excepte als sanfermines, que es van convertir en un llibre. També hi vaig anar fent documentals.

Quan va arribar la televisió va tenir la necessitat de canviar de llenguatge, i va deixar la fotografia des del 1965 fins als vuitanta. Quan hi torna ja ho fa amb color i sent un referent. Com ho va viure?

Amb naturalitat. No vaig sentir que tornés a començar. Les meves fotografies eren semblants a les que feia en blanc i negre, i viatjava per tot Espanya. Sí que quan va sortir la revista experimental Nueva Lente van menystenir la nostra generació perquè volien fer altres coses i vam quedar una mica aparcats. Més tard l’Instituto Cervantes em va fer exposicions a Grècia, Moscou, Roma... i feia fotografies com si tornés a ser amateur.

Què ambicionava: fer exposicions, llibres, arribar als museus?

No ambicionava res. Disfrutava. M’he mogut poc per fer exposicions. Han anat venint. I ara que soc vell encara menys.

¿Va estar temptat de passar-se a la fotografia artística?

No m’interessa en absolut. Aquest és el perill de la fotografia digital, que té tantes possibilitats que el cap se te’n pot anar i fer només tonteries. Però si ara comencés faria fotografia digital: ben utilitzada es poden fer grans fotografies. A Espanya hi ha grans fotògrafs joves, a pesar que no conec la seva obra perquè soc un gandul i m’agrada estar a casa.

Què li sembla l’èxit de la seva fotografia icònica dels seminaristes?

N’estic fins als collons [xiuxiueja rient]. Sembla que només hagi fet aquella fotografia. I potser és veritat. Encara tothom me la demana. Crec que captura tota una època: els capellans, el futbol... Era un encàrrec de la Gaceta que em va portar al Seminari de Madrid. Fa uns anys [l’any 2005], el capellà que feia de porter es va posar en contacte amb mi i en Chema Conesa [fotògraf, editor i comissari] va fer una reconstrucció de la fotografia per a El Mundo.

Què hauria passat si no hagués comprat aquella primera càmera quan feia la mili?

Que hauria sigut bacallaner, que era l’ofici familiar. Primer vaig fer uns anys d’aficionat i, per provar-me, vaig agafar un tòpic com els sanfermines. Vaig anar-hi a fer fotos. Quan vaig tornar a Barcelona, els meus amics, el Xavi Miserachs, l’Oriol Maspons, el Ricard Terré, em van dir que estaven molt bé. Jo ja tenia problemes amb el pare i em feia il·lusió provar-ho, però em van dir que a Barcelona ja hi treballaven ells. Llavors l’Oriol va parlar amb el director de l’edició de la Gaceta Ilustrada de Madrid. Em va donar feina, no fixa, cosa que ja em semblava bé, perquè jo volia ser freelance, i el meu pare em va dir “Ja tornaràs”, perquè m’agradava la bona vida. I és veritat que a Madrid vaig anar justet al principi, però ja no vaig tornar.