Records oblidables

BARCELONA.A finals dels 80, Arnold Schwarzenegger va aconseguir els drets d'un projecte de Dino de Laurentis en què David Cronenberg havia treballat durant un any sense arribar a bon port. Es tractava d'una adaptació del conte de Philip K. Dick Podemos recordarlo por usted al por mayor , que De Laurentis volia convertir en una mena d' A la recerca de l'arca perduda a Mart , però que Cronenberg mantenia fidel a l'esperit de Dick. Schwarzenegger, ja amb els drets, va fitxar el director holandès Paul Verhoeven, que havia meravellat amb el seu primer títol a Hollywood, Robocop . Verhoeven va saber equilibrar la densitat conceptual de Dick i l'espectacle cinematogràfic, i el resultat va ser Desafiament total , un dels films de ciència-ficció més apreciats dels 90.

Avui, 22 anys després, arriba a la cartellera Total recall , nova adaptació del relat de Dick en què Colin Farrell pren el relleu de Schwarzenegger com a Doug Quaid, un obrer qualsevol en un món futurista que contracta els serveis d'una empresa que implanta en la memòria el record d'unes vacances perfectes. En el procés, Quaid descobreix que la seva vida és una mentida i que en realitat és un agent doble. O potser no. Potser això també és mentida i tot el que experimenta és només una aventura implantada, una il·lusió per escapar de la seva vida rutinària.

La realitat sota sospita

Desafiament total és un dels grans referents d'un corrent postmodern de la ciència-ficció que es fonamenta en la sospita de la realitat tal com ens la presenten els sentits. L'enemic ja no és un àlien, sinó els nostres propis records. Aquesta posada en qüestió de la identitat és inherent a títols com Matrix, Origen, Dark City i, si retrocedim en el temps, al curt de Chris Marker La jetée , del 1962.

No es pot dir que Total recall passi de puntetes per aquestes qüestions, que són intrínseques a la trama, però el director Len Wiseman -responsable d'enfrontar vampirs i licantrops a la saga Underworld- està més interessat a construir seqüències d'acció que a aprofundir en les complexitats de la història. Total recall encadena una persecució rere l'altra: pels carrers d'una ciutat futurista que riu-te'n de Blade Runner , per vertiginoses autopistes aèries, entremig d'uns ascensors en una seqüència que és pur videojoc de plataformes... Totes espectaculars, no cal dir-ho: el film té més de 1.800 plans retocats digitalment.

Colin Farrell va justificar recentment la decisió de fer el remake afirmant que el film de Verhoeven era "una mica kitsch ". Aquest es va limitar a dir que la nova versió no li semblava "gaire bona". Podria haver anat més lluny. Desafiament total va ser el cant del cigne dels efectes especials de l'època predigitals: l'escena en què Schwarzenegger es revela sota una disfressa d'àvia o l'autoextracció d'una càpsula al cervell formen part de la història del gènere, així com el disseny de criatures com la prostituta de tres pits (que el remake recupera) i el líder de la resistència, amb forma de protuberància mutant.

Total recall no deixa imatges inesborrables: fons espectaculars i carretades d'acció, però sense personalitat. Un entreteniment correcte que, irònicament, s'oblida ràpidament.