La diva, en evidència
Crítica del recital de la soprano nord-americana Renée Fleming al Palau de la Música
Renée Fleming
Palau de la Música. 5 de febrer
5 de febrerÉs inqüestionable que Renée Fleming és una de les grans sopranos dels últims trenta anys. El fraseig matisat i elegant, la grata presència escènica i la intel·ligència en l’ús dels recursos expressius, són els principals atots que la cantant nord-americana sempre ha exhibit, amb èxits aclaparadors. Havia visitat Barcelona en dues ocasions: l’any 2004 va oferir un memorable recital al Palau de la Música i el 2007 una Thais al Liceu, en versió de concert. Ara, i en el marc d’una breu gira europea després que Fleming s’hagi retirat dels teatres operístics, la cantant ofereix un mostrari del que ha fet al llarg de la seva carrera: lied, òpera musical i opereta, amanit amb al pianisme no sempre pulcre de Hartmut Höll.
Els cinc lieder de Brahms que obrien el programa van passar sense pena ni glòria; les cançons de Kevin Putss sobre textos de Georgia O’Keeffe -escrites per Renée Fleming-, no van revestir gaires problemes. Però va ser amb la cinquena Bachiana brasileira de Villa-Lobos quan es va evidenciar que, amb gairebé 60 anys, Renée Fleming ja no és la que era. La preservació de les virtuts apuntades és un fet, perquè la soprano dissimula bé els esculls. Però ho fa forçant l’atac als aguts, abordant greus gairebé inaudibles i traint l’estil natural d’algunes composicions: cantar Rusalka o pàgines veristes de Puccini o Leoncavallo com si fossin belcanto és fer trampa. En canvi, i tot i els problemes amb la microfonia (!), els números de Kander, Yeston o Lehár van ser resolts amb pulcritud i coneixement de causa. Ni carn ni peix, en definitiva, en el marc d’un recital que no va ser decebedor, però que hauria pogut ser una altra cosa.
PS: Qui signa aquestes ratlles succeeix l’amic Xavier Cester en aquesta tribuna, tot desitjant-li una feliç etapa professional com a director de l’àrea de música de l’ICEC. Ha deixat el llistó ben alt.
