Publicitat
Publicitat

Reneix la seu històrica de la Biblioteca Nacional de França

La renovació total acabarà el 2020 i costarà 232 milions d’euros

El número 58 del carrer Richelieu de París, en ple centre de la capital francesa, amaga un tresor que s’escapa dels turistes que deambulen entre els carrers que la guia els fa seguir i que marquen amb negreta el Palais-Royal, La Comédie-Française, l’Opéra i el carrer Saint-Honoré. La seu Richelieu, a partir d’ara rebatejada com a “Richelieu, biblioteques, museu, galeries”, és el bressol històric de la Biblioteca Nacional de França (BnF), que preserva i conserva amb l’altra principal seu, la de François Mitterrand al sud-est de París, més de 40 milions de documents.

El president François Hollande va inaugurar dimecres els espais renovats -30.000 m2, ja oberts als lectors des del 15 de desembre- del quadrilàter de 58.000 m2 que avui ocupa Richelieu i que firma l’Atelier Bruno Gaudin Architectes. No serà, però, fins al 2020 que es posarà punt final a la renovació total, que té un pressupost de 232 milions d’euros finançats majoritàriament entre els ministeris de Cultura i Educació (a Catalunya tot el pressupost de Cultura previst per al 2017 és de 249 milions d’euros). “És una inauguració molt esperada”, assegura a l’ARA Anne Lamalle, directora de la difusió científica i de la comunicació de l’Institut Nacional d’Història de l’Art, l’INHA. Precisament, aquest establiment públic creat el 2001 per federar i promoure la recerca de la història d’art és un dels beneficiats d’aquesta primera fase de renovació. La seva biblioteca, amb més d’1,7 milions de documents, ocupa ara la majestuosa sala Labrouste, que agafa el nom de l’arquitecte que, just després d’haver realitzat el 1851 una altra biblioteca -la de Sainte-Geneviève, al costat del Panteó-, va iniciar la reconstrucció d’aquesta sala, el vestíbul que la introdueix i el magatzem que la tanca. I tot, sota el Segon Imperi de Napoleó III.

150.000 llibres d’accés lliure

El primer element que no passa desapercebut de Richelieu 2016 -és així com s’anomena la primera fase de renovació-és l’enorme salomó de vidre amb aires modernistes que penja del trebol del vestíbul i que de ben segur més d’un es deu preguntar el perquè d’aquesta elecció. Un cop a la sala Labrouste, monument històric des del 1983, imposen les setze columnes que sostenen nou cúpules imperials, cadascuna amb el seu corresponent òcul que proporciona part de la il·luminació de la sala. Als laterals, sis quadres de paisatges firmats per Alexandre Desgoffe el 1864 acompanyen els prestatges ja reomplerts d’una part dels 150.000 llibres d’accés lliure que tenen els estudiants i els investigadors acreditats, sota els ulls de 35 homes de lletres i una dona, Madame de Sévigné, que ornamenten el perímetre de la sala en forma de medallons.

“La renovació ha consistit a trobar el mateix esperit que el de Labrouste”, seguint la pauta d’una sala de lectura separada del magatzem. “Era un projecte molt innovador a l’època”, explica la directora de la biblioteca, Anne-Élisabeth Buxtorf. Amb tot, “hi ha hagut més treball de neteja que de restauració”, assegura Buxtorf, ja que “no s’havia netejat des de Labrouste”. Un altre punt molt important de Richelieu 2016 és l’accés precisament al magatzem. “És la primera vegada en la seva història que s’obre al públic”, diu Buxtorf d’aquest emmagatzematge de llibres que “a alguns els recorda l’univers penitenciari”.

Des de la quarta planta del magatzem, una vidriera mostra a vista d’ocell la sala Labrouste. La seva bellesa és tan evident que des de l’INHA asseguren les ganes d’alguns per tornar a les aules i, de retruc, a la biblioteca. Però a la que amaga el número 58 del carrer Richelieu.

Els llibres que ens fan grans

Més continguts de

Els llibres que ens fan grans
PUBLICITAT
PUBLICITAT