BarcelonaFundada el 1924 per Antoni Rovira i Virgili, la Revista de Catalunya és la degana en català, la més antiga que encara es continua publicant. Ara celebra els 300 números de la seva segona etapa, la que va de l’octubre del 1986 fins a avui: més de tres dècades. La primera etapa va durar fins al 1967, amb intermitències més o menys prolongades, especialment durant el franquisme.
Dirigida actualment per l’editor (Acontravent), escriptor i ara diputat (JxCat) Quim Torra, i amb l’enginyer Joan Vallvé (vicepresident d’Òmnium) com a president del patronat, es tracta d’una publicació sobre cultura catalana, amb una mirada historicista i literària. És, com diu el seu exdirector Josep Maria Roig i Rossich, “una revista d’assaig i pensament, d’alta cultura, però no erudita o elitista”, una plataforma per convidar a la reflexió, molt atenta a l’esdevenir cultural i polític del país. Una publicació que, com el mateix país, no ha tingut mai una supervivència fàcil i que de fet té pendent, com reconeix el seu director en l’editorial d’aquest número commemoratiu, el seu autofinançament: li falten subscriptors. Ara en té vora 600.
Els projectes de futur
Tanmateix, Torra va ben servit de projectes i ambició per al futur: es disposa a impulsar un canvi de disseny, una millor distribució, la publicació de números extraordinaris, que a la pràctica seran llibres sota el segell Edicions de la Revista de Catalunya, i la posada en marxa d’una nova pàgina web, a més de l’edició -en paper i digital- dels índexs complets de les dues etapes de la revista.
Aquest número 300 dedica el dossier central, coordinat per Jordi Manent i Tomàs, a la mateixa història de la publicació, que en bona mesura reflecteix els alts i baixos de la història de Catalunya, i en especial del catalanisme. Inclou, per exemple, una carta inèdita proporcionada pel mateix Quim Torra d’Armand Obiols -del maig del 1947- adreçada a Cèsar August Jordana en la qual el primer empeny el segon a ajudar-lo en la represa de la revista.
El número també conté textos triats d’alguns dels principals responsables de la publicació al llarg dels anys, com ara l’esmentat Rovira i Virgili, Ferran Soldevila o Jaume Serra Húnter, però també de J.V. Foix o el mateix Obiols, encara que no fossin oficialment directors, i, ja en el període autonòmic, de Max Cahner o Albert Manent, tot i que aquest últim tampoc va constar mai com a principal responsable.
Ja al marge del dossier, la revista ofereix un inèdit de J.V. Foix de l’any 1953 sobre Josep Pla, analitzat per Xavier Pla. Foix defensa el caràcter poètic de la prosa planiana, tot i precisar que no es tracta de prosa poètica: “En el llenguatge d’en Josep Pla la poesia hi clareja com la celístia que corona les Alberes quan el nord, vençut, s’ajoca en altes valls. La seva prosa aconsegueix de mantenir-se en aquell punt que assenyala el pas a la bonança, i s’hi satisfà. Tan fàcil de saber on és, però tan difícil de mantenir-s’hi”.
