CRÍTICA D'ÒPERA

'Rigoletto', una tragèdia cruel en escarlata i negre

Èxit rotund de Carlos Álvarez i Javier Camarena

'Rigoletto': Liceu, 22 de març

Les relacions entre pares i fills són un dels eixos dramàtics més habituals en la producció lírica de Verdi, amb Rigoletto com una de les seves claus de volta. El muntatge de Monique Wagemakers, coproduït amb el Real (tot i que té els orígens el 1996 a Amsterdam), ofereix un gir inesperat, amb el bufó exercint un amenaçador domini (i qui sap si alguna cosa més) sobre Gilda. Es pot al·legar que aquesta òptica dilueix la dualitat, que és un altre dels trets essencials de l’obra (el monstre burleta de cara enfora que mostra la seva adolorida humanitat de portes endins), però cal dir que la directora holandesa l’insereix amb habilitat dins d’un marc estètic, tan glacial com captivador, que realça l’extrema crueltat de la trama.

El despullament escènic, amb la plataforma hidràulica convertida en una mena de ring sota l’observació d’una cort despietada, l’ús del color (l’intens escarlata del fastuós vestuari de Sandy Powell, a punt de ser engolit per la foscor que l’envolta), la minuciosa il·luminació i una direcció que defuig sovint un limitador naturalisme contribueixen a fer d’aquest Rigoletto no un simple passatemps musical, sinó una experiència trasbalsadora.

Tot plegat no vol dir pas que l’oïda no sortís gratificada del Liceu, sobretot pel que fa als dos protagonistes masculins. L’entrega física i vocal del Rigoletto de Carlos Álvarez va ser increïble, una encarnació escruixidora que, tot i que admet un fraseig menys unívoc (poc terror hi havia a Quel vecchio maledivami! ), va anar a més al llarg de la funció. El debut com a Duc de Màntua de Javier Camarena va ser un èxit rotund, amb un refinament del fraseig que va trobar detalls insospitats, no només en una primmirada Parmi veder le lagrime, sinó també en un fragment arxisuat com La donna è mobile, sense renunciar a l’esclat d’un agut espectacular. Només algun ocasional so forçat convidaria a certa prudència en la lògica evolució del tenor mexicà cap a papers més lírics.

La Gilda de Desirée Rancatore jugava, dins de la tradició de sopranos lleugeres, en una altra lliga, amb un cant curós, sí, però també massa plàcid. L’imponent Sparafucile d’Ante Jerkunica i la sensual Maddalena de Ketevan Kemoklidze van ser altres elements remarcables d’un repartiment sòlid malgrat algun punt negre (Monterone). Els temps àgils i els marcats contrastos dinàmics de la batuta de Riccardo Frizza van conduir amb eficàcia la tragèdia fins a la seva conclusió ineluctable.

Més continguts de