La força de Rihanna deixa el Sant Jordi exhaust als seus peus

BarcelonaQuan t’enfrontes a un concert de Rihanna caldria no fer gaire cas dels inputs previs. Malgrat la gira de presentació d’ Anti, el vuitè disc de l’artista de Barbados, no arribava a Barcelona precedida de grans auguris, al contrari. La cancel·lació de les vuit primeres dates dels Estats Units i diversos concerts amb fracàs d’assistència -com el de Hampdem Park, a Glasgow, amb dues terceres parts de recinte buides- no van tirar enrere els fans catalans de l’anomenada Madonna Negra, que van omplir l’aforament d’un Palau Sant Jordi on se celebrava l’únic concert a l’Estat de tota la gira. Rihanna és qui és per la seva victòria intergeneracional, cosa que podia comprovar-se amb una passejada per l’anella olímpica. La cantant no pertany a cap nínxol generacional ni estètic, malgrat certa predominança dels anomenats mil·lenialistes, per als qui la solista ja és, probablement, l’artista més gran que han conegut mai.

Amb 45 minuts de retard sobre l’hora prevista, RiRi, com l’anomenen els seus seguidors, iniciava el concert, una tardança que podria justificar les llargues cues i diversos controls de seguretat que el públic trobava a l’entrada del pavelló. Abans que la cantant afinés les cordes vocals amb Stay, una de les balades més intenses que ha firmat en tota la seva carrera, l’escenari el va ocupar Big Sean, que precisament va saltar a la fama gràcies a My last, cançó que compartia amb Chris Brown, exparella de Rihanna.

Preparant la victòria

Attrezzo blanc i sobri a l’escenari, Rihanna va fer una aposta segura escollint les cançons més reconeixibles de la seva carrera, repartint joc entre els cinc últims àlbums i sense fer concessions a la seva època primigènia, com si Music of the sun i A girl like me no existissin. I és normal: el catàleg d’himnes pop apuntats a la seva llibreta és incontestable. Per si teníem algun dubte sobre per on aniran les coses, Rihanna no vacil·la en cap moment: el concert se centra exclusivament en ella, el seu carisma i la seva veu. L’estrella creua el centre de la pista per un pont mòbil transparent, canta Sex with me i balla de la manera més sensual que un es pugui imaginar mentre la gent embogeix als seus peus. Ja ha guanyat i això no ha fet més que començar.

Goodnight Gotham, de l’últim disc, marca la primera parada abans d’un bloc en el qual atacarà sense pietat Live you life, All the lights i la icònica Umbrella. El Palau Sant Jordi tremola i Rihanna no atura la màquina en cap moment. De fet, les seves primeres paraules no arribaran fins ben entrat l’equador del concert, abans de tocar un Desperado desafiant i contundent. Serà el penúltim gran moment d’Anti, abans que Work doni pràcticament per tancada la llista de temes de l’elapé que ha vingut a presentar. La recta final comença amb un We found love que transform el Palau en una discoteca mastodòntica, però encara queda l’èxtasi final amb Talk, Same ol' Mistakes (versió de Tame Impala) i Diamonds. Passa tot tan ràpid que costa de digerir, qualsevol possible distracció s’eclipsa per la força sobrenatural que hi ha sobre l’escenari. Un espectacle tan compacte com complet, en què la sensualitat de Rihanna passa per sobre del seu posat desafiant d’adolescència.

Amb Love on the brain Rihanna torna a comunicar-se amb el públic: quatre tópics de rigor i un record sobre la situació a Turquia. El concert està a prop d'acabar després d'una hora i vint minuts absolutament frenètics, potser fins i tot atropellats. Rihanna no busca l'emoció, busca l'impacte, i Anti World Tour és un espectàcle on no pares d'entomar cops. Això sí, amb un mateix denominador comú, la importància de la persona per sobre de tot el que rodeja el concert. La cantant marxa amb Kiss it better mentre reparteix petons entre el públic. Somriu, perquè demà tornarà a conquerir una altra ciutat.

L’artista total

Per si no n’hi havia prou amb un elapé fosc i aspre com el que presentava, les últimes aparicions públiques de l’artista mostren una evident baixada de revolucions en la seva vida. Aquesta pau s’ha traslladat al directe, més adult i sobri, que dóna una importància capital a la meravellosa veu de Rihanna, que sona poderosa i sense artificis. Un espectacle, en definitiva, d’una gran artista que cada cop necessita menys números de llum i color per continuar competint amb Beyoncé per ser la icona més important del segle fins ara. Això no vol dir que el d’ahir no seguís la majoria de clixés dels grans concerts de pop d’estadi, és només que les prioritats de la solista sembla que han canviat.