Robert Guédiguian: “El capitalisme ha guanyat la batalla de les idees”

BarcelonaRobert Guédiguian no en té la culpa, però la seva visita a Barcelona per presentar el seu últim film va coincidir amb l’endemà de les últimes eleccions generals. I, esclar, es feia difícil no mirar aquesta història de desencís i valors perduts com una radiografia d’una societat que enfila accelerada un camí fosc i depriment. Gloria Mundi, que arriba avui als cinemes, està protagonitzada per un matrimoni madur i les seves filles, que sobreviuen en la jungla neoliberal del 2019 amb desigual fortuna: el pare és conductor d’autobusos, la mare neteja oficines de nit, una de les filles treballa en una botiga i l’altra dirigeix amb el nòvio una casa de préstecs que floreix gràcies a la crisi econòmica.

Guédiguian observa aquesta família a través dels ulls desenganyats del Daniel, el pare biològic d’una de les filles, que acaba de sortir de la presó, on s'ha passat la meitat de la vida per matar un home en defensa d’un amic. Ara només vol passar el temps a prop de la seva neta, la Gloria, en una Marsella molt canviada però que encara conserva alguns dels paisatges de la seva joventut. “Ell és la mirada de l’espectador, qui ens descobreix la rancúnia i la xenofòbia que habita en els joves –explica Guédiguian–. Però alhora està ple de compassió. S’adona immediatament que són víctimes de l’odi, no militants. Diuen coses horribles però no són d’extrema dreta. De fet, segurament no voten”.

Generacions perdudes

A primera vista, la pel·lícula contraposa l’individualisme i la intolerància dels joves a l’empatia dels pares, però en la generació més madura també hi ha molta desil·lusió i desconnexió dels valors de la joventut. “La resignació s’ha apoderat d’ells –apunta el director–. És cert que es preocupen de la família, però d’una manera egoista: han abandonat qualsevol projecte col·lectiu i no volen lluitar per res ni fer vaga”. En les filles i els gendres hi predomina el materialisme, un campi qui pugui que també es trasllada a les relacions afectives quan una de les filles, farta dels fracassos del marit, s’embolica amb el seu triomfador cunyat. “Avui dia, per sortir del pou, la gent només veu solucions individuals –lamenta Guédiguian–. Per triomfar són capaços d’apartar la família, els amics, els veïns... És la guerra de tothom contra tothom, la competència entre tots els individus. El capitalisme ha guanyat la batalla de les idees”.

Guédiguian, si més no, continua aferrat als seus principis i segueix treballant amb la seva troupe habitual: Jean-Pierre Darrousin, Gérard Meylan i la seva dona, Ariane Ascaride, que a Venècia va veure premiada la seva actuació amb una Copa Volpi a la millor actriu, un reconeixement potser excessiu per a una feina notable i prou. Guédiguian hi està d’acord: “L'hi haurien d’haver donat al Gérard, que està extraordinari. Fins i tot l’Ariane ho pensa. Però els premis són així: és probable que algú del jurat volgués recompensar la seva trajectòria i no tant aquesta interpretació, perquè la pel·lícula és molt coral”. Guanyar la Palma d’Or, per exemple, no l'amoïna gaire, perquè “els premis no canvien la vida als directors, sobretot quan ja no són joves".

Guédiguian ha fet 65 anys i comença a acumular una carrera considerable. Quin seria el títol que millor l’explica com a persona? "Depèn del moment, no sempre he sigut la mateixa persona –esquiva–. Però segurament és La casa vora el mar, en què els diàlegs dels personatges podrien ser perfectament els meus". Com ja ha fet algun cop en el passat, en el seu pròxim projecte tornarà a marxar de Marsella: “Vull explicar una història d’amor ambientada en el Mali de 1960, quan el panafricanisme ressorgeix, el país s’independitza i Mali intenta transformar-se en una societat socialista. Però tot això ho veurem a través d'un noi i una noia, militants, que passen una nit ballant en un club”. Serà un musical, doncs? "En cert sentit –admet–. El Mali d’aquella època era molt vital i tenia moltíssims clubs de ball on es ballava rock, twist, pop...”