Publicitat
Publicitat

Robert Plant, de semidéu a druida del rock

El mític cantant de Led Zeppelin va actuar al Cruïlla

Robert Plant va tornar a baixar dissabte de l’Olimp del rock per saludar Barcelona, però aquesta vegada sense Jimmy Page. El mític cantant de Led Zeppelin, que es van reunir per última vegada el 2007 en un concert únic a Londres, havia actuat al Palau d’Esports l’any 1995 amb el seu antic company de fatigues, un altre mite del rock. I la guitarra de Page es va trobar a faltar en les inicials The lemon song i Black dog, dues descàrregues de hard rock brut i greixós que havien d’haver explotat a la cara dels assistents però que es van quedar curtes de volum i distorsió. L’apoteosi d’Alabama Shakes, esdevinguda moments abans, havia posat un llistó altíssim, fins i tot per a una vaca sagrada com Plant.

Una màgia diferent

A vint metres de distància, la figura del cantant es feia humana. El cos apol·lini d’aquell jove de cabellera rossa i salvatge s’ha convertit ara en el d’una mena de druida savi que administra els seus recursos actuals per crear una màgia molt diferent. La seva veu ha perdut elasticitat i brillantor i els seus clàssics aguts ara resulten opacs, per això, malgrat l’efecte nostàlgic de les cançons més rockeres de Led Zeppelin, on més brilla el Plant dels últims decennis és en les peces acústiques.

Va ser el cas de Going to California, de Led Zeppelin IV (1971), amb un preciós arranjament de guitarra acústica i mandolina, o del celebrat arpegi de Babe I’m gonna leave you, la clàssica balada de Led Zeppelin (1969) que, com Stairway to heaven, comença amb un arpegi de guitarra i acaba amb un crescendo carregat d’èpica. Sons electrònics i alguns instruments tradicionals portaven l’actuació cap al terreny de la world music, que Plant fa anys que conrea i que ara potencia amb la presència del griot gambià Juldeh Camara al seu grup Sensational Space Shifters, amb qui ha gravat el seu treball més recent, Lullaby… and the ceaseless roar (2014). D’aquest disc van sonar peces com la preciosa Rainbow i la tradicional Little Maggie, que va deixar pas a un homenatge al bluesman del delta Bukka White. Un medley amb I just want to make love to you de Willie Dixon, el Whole lotta love de Led Zeppelin i Mona (I need you baby) de Bo Diddley va preparar el comiat definitiu amb un corejat Rock and roll.

El concert de Plant es va solapar en bona part amb el de Fermin Muguruza. El d’Irun presentava la seva New Orleans Basque Orkestra, que dos dies abans havia tret a passejar pels carrers de Barcelona. L’experiment va deixar una gran sensació i la versió del Killing in the name de Rage Against the Machine amb la torrencial secció de vents de Lousiana, seguida del clàssic de Kortatu Sarri sarri, va ser un dels moments del Cruïlla d’aquest any.

Ja en aquella hora, Love of Lesbian congregaven la que potser ha sigut la multitud més gran d’aquesta edició del festival i exhibien un musculós directe. Amb el recent El poeta Halley (2016) sota el braç, els de Sant Vicenç dels Horts demostraven un cop més la seva capacitat per connectar amb un públic massiu. Més fluixos van ser els concerts d’Ana Tijoux i de Skunk Anansie, moment en què molts desfilaven ja cap al metro, sense forces per esperar els sons balcànics de Shantel.

Els llibres que ens fan grans

Més continguts de

Els llibres que ens fan grans
PUBLICITAT
PUBLICITAT