Roger Mas “passà la frontera al maleter”

Res va ser normal, el dia del naixement del Parnàs de Roger Mas. Mentre el desè disc del cantautor de Solsona sortia a la venda i s’enfilava fins al cinquè lloc dels més venuts a iTunes, el músic volava fins a Brussel·les per dedicar el primer concert al Govern a l’exili. Amb la primera gran nevada de l’any a Bèlgica, Roger Mas va arribar tard a l’ADEM, una mena de casal d’avis a Saint-Gilles convertit en sala de concerts, que acull la majoria d’actes del Casal Català de Brussel·les, intervingut pressupostàriament pel 155.

La neu també va impedir que la dona i les filles del president poguessin arribar a l’hora, perquè la ciutat estava sense taxis, i el gel ho dificultava tot, però tot això era igual, aquest divendres anava d’una altra cosa. No era un inici de gira, era un homenatge, una necessitat vital.

“Em fa molta il·lusió ser aquí i us volia donar suport per tot el que heu fet per la nostra llibertat i la nostra democràcia”, va dir Roger Mas des de dalt de l’escenari, calçat amb les seves set vetes incombustibles, i el públic, una vuitantena de catalans, principalment funcionaris europeus, que van dedicar un aplaudiment llarg i dens a Puigdemont, Toní Comín, Meritxell Serret, Lluís Puig i Clara Ponsatí.

No normalitzar la ignomínia

El repertori del concert tampoc va ser normal. Com que encara ningú coneix el disc, Roger Mas va anar cantant els grans hits en un ambient estrany, però a la vegada familiar: és el miracle de la música, que, com un trencaglaç, intenta no normalitzar la ignomínia. Dalt de l’escenari només el cantant i una guitarra, però tant era, la veu de Roger Mas és un gènere en si mateixa. Les grans versions de Verdaguer, com Preludi, Anem i Caminant, omplien la sala, on retronava amb contundència “lo desterro se’m fa llarg, cuita a dur-me a l’altra riba”. Del disc Parnàs van sonar els poemes de Martí i Pol i Jordi, aquesta versió d’una cançó tradicional anglesa que tantes ressonàncies té amb l’actualitat. Roger Mas la va dedicar als consellers empresonats a Espanya i als Jordis, que tenien quatre butaques amb llaços a la sala de Brussel·les, i a totes les víctimes de la deriva autoritària espanyola.

A mig concert, els nervis, el fred o l’emoció van jugar una mala passada al cantautor, que no recordava una estrofa d’ El rei dels verns. Ho va intentar una segona vegada, sense èxit, i només la va clavar als bisos. Però al públic li era igual, perquè llavors va aparèixer l’eco de Francesc Pujols i “arribarà un dia que valdrà més ser català que milionari”. Aleshores el músic es va tornar a enganxar. Pel jardí (nevat) dels poetes n’hi van passar també de menys coneguts, com Toni Gol i Amadeu Vidal, dos dels descobriments del nou disc de Roger Mas.

La nit va acabar amb rialles a l’inici de la cançó La calavera, que diu “passà la frontera al maleter / d’un Mercedes verd i atrotinat”. Era la petició especial de Puigdemont.