Llibres
Cultura 06/03/2011

Roger Coma: "No veig diferència entre escriure i fer d'actor"

Tot i que és popular per la seva faceta d'actor, Roger Coma (Barcelona, 1976) també té una faceta d'escriptor. Coma escriu per donar resposta a un "desig creatiu que no es pot frenar" i per això assegura que no veu quina diferència hi ha entre escriure i fer d'actor.

Acn
4 min
Roger Coma torna a la novel·la

BarcelonaA He conegut una noia (Columna), Coma retrata les vivències d'un actor que viu a cavall entre Barcelona i Madrid i una amiga que no acaba de superar una etapa de desamor. Amb una estructura peculiar i un estil directe, Coma aprofita aquesta segona novel·la per fer una petita denúncia de la seva professió però sobretot vol explicar com entre els trenta i els quaranta anys, s'intenta adaptar d'idealisme al món pràctic.

He conegut una noia, és la seva segona novel·la i parteix de la teva professió. Volia explicar vivències pròpies?He conegut una noia Em venia de gust fer aquesta mena de falsa autoficció per parlar de coses que conec gaire i poder-me'n distanciar. Dic falsa autoficció perquè poso en primera persona coses que no m'han passat a mi, o sí, però alterades d'una altra manera. Les transformes i converteixes en trama el que passa en un plató. Paral·lelament, també parla del món d'una amiga d'aquest actor que s'acaba de separar. Són dos punts de vista oposats. El primer és un supervivent, un carronyaire perquè el que troba s'ho menja com pot. I l'altra és una mena d'inadaptada que després d'un desamor, és incapaç d'adaptar-se al nou escenari que li ha posat la vida.

Però hi ha parts autobiogràfiques? Hi ha coses que estan tretes del meu anecdotari personal, però em fa un relatiu pudor i per tant, són mínimes. Moltes són del meu entorn, coses que m'expliquen però transformades. Però m'agrada deliberadament jugar amb això perquè penso que el lector ha de sentir una empatia molt gran i penso que si el lector té el dubte hi ha un nivell de compromís més gran, que no pas si hi ha el distanciament. Quan hi ha aquest dubte, que a mi m'ha passat, et genera una incomoditat que et desperta com a lector.

No li fa por doncs que el lector confongui la novel·la amb la seva vida? Ah, no, perquè jo estic molt tranquil amb la meva vida, vaja al menys a dia d'avui.

També aprofita per fer una mica de crítica a la professió... S'aprofita per treure una mínima denúncia. Jo ho enfoco des del punt de vista de l'actor, d'un plató d'un rodatge, etc, però és extrapolable a qualsevol ofici, i té a veure amb el nivell d'exigència, de compromís. Per exemple, en un plató s'hi dediquen una mitjana d'entre 10 i 12 hores de gravació, però és una mecànica oxidada, i penso que es podria optimitzar més tot. Com a actor t'adones que hi ha coses que no funcionen i tothom ho sap, però hi ha la mecànica d'un pressupost just, d'una pressa perquè temps és diners, i això fa que tots fem la feina a un 35%.

Al teatre passa el mateix? Al teatre passa igual, a totes les feines. Jo intento explicar a la novel·la que dels trenta als quaranta anys intentes adaptar l'idealisme al món pràctic i que la cosa agafi una mica de qualitat. És un capítol de decepció, i un altre de trobar una fórmula, i el llibre està estructurat així.

També confronta la vida a Madrid i Barcelona... Això sí que parteix absolutament de la meva experiència, perquè vas amb el tren amunt i avall, i és molt divertit. T'emportes el millor de Barcelona i el millor de Madrid. Barcelona és més petita, és més endogàmica, pot ser molt asfixiant i està més oxidada a nivell cultural. A Madrid hi ha més ebullició però tenen un caràcter que em resulta llunyà, i no m'hi identifico. Molt més exuberant, lluny de la contenció catalana i del rigor i aquestes coses. Per exemple, amb la meva feina ho veig molt clar, aquí hi ha horaris que es compleixen, a Madrid la disponibilitat balla absolutament.

I quin model és millor? No es posiciona... No perquè no és una reflexió de gestor cultural. Cada ciutat s'ha de mirar el seu fracàs personal que correspon a la seva errada cultural. Barcelona té un nivell d'estancament, d'aburgesament molt gran. No trobes companyies de teatre que presentin obres a llocs inversemblants, per exemple. Sempre esperem que ens truquin i ens proposin, de fora. Hi ha desconfiança i desil·lusió pel fet de generar projectes. Tenim una acceptació de la realitat incomprensible.

L'estructura que ha escollit és si més no, poc habitual. A què respon? Ha anat quedant així. Al principi eren tres personatges, tres òptiques diferents i hi havia una trama que anava avançant. Després vaig veure que m'agradava aquest estil confessional. Potser és una qüestió atmosfèrica, tot està ple de blogs, potser estic contaminat d'això o senzillament és una conjunció astrològica, que estem obligats a parlar en primera persona per reafirmar el nostre egocentrisme. No sóc jo cap dels dos, però al mateix temps podria ser tots dos en moments de la meva vida.

Volia parlar també de la situació dels joves al voltant de la trentena? Als trenta anys l'idealisme s'intenta simplificar, actualitzar, posar en acte. I aquesta és la meva voluntat, transformar tot el meu voltant de coses que no entenc en alguna cosa digerible, i donar-li forma divertida. És una reflexió desenfadada i irònica sobre com fem les coses. Potser ho hauríem de fer amb una mica més d'implicació.

És una crítica al món actual, doncs? No sé si és una crítica, és una reflexió, és un joc, per posar una lupa i estrafer i deformar un desajust que detecto.

La professió d'actor està idealitzada? Sí, però crec que és bo. Totes les idealitzacions són bones. Si tu et mires un Picasso hi ha una distància, i t'agrada veure la figura d'un geni, no t'agrada que t'expliquin que era un dèspota que maltractava la seva dona. Hi ha d'haver distància perquè t'arribi i t'impacti. I amb l'actor també passa, i la idealització és necessària.

La seva faceta d'escriptor és encara poc coneguda, vol seguir dedicant-hi esforços? Escriure no és que em complementi, ni em diverteix, sinó que és una necessitat i no veig diferència entre escriure i fer d'actor. La manera d'acostar-m'hi és intentant buscar dins meus un mecanisme per explicar la realitat. Això es pot fer a través d'un guió i fent d'actor o construint una història. El punt de partida és un desig creatiu que no es pot frenar.

La carrera d'escriptor més dura que la d'actor? Sí, perquè fer d'actor ha obert una via més democràtica i és més fàcil sobreviure. Com a escriptor és més difícil.

S'ha plantejat escriure per ficció audiovisual? Sí, però em vaig movent al moment. Responc a la meva necessitat del moment, i com una cosa positiva, creativa i de necessitat. Com que no és el meu modus vivendi em permet la llibertat que necessites com a creador, i poder-les fer perquè surten de dins, no perquè les comprin o no.

stats