CINEMA

Roland Joffé: “Sense perdonar, Les persones no podem sobreviure”

director de cine, estrena ‘the forgiven’

Més que director de cinema, es considera “contador d’històries”. Així ho confessava Roland Joffé (Londres, 1945) aquest diumenge a Mallorca, hores abans de la cloenda de l’Atlàntida Film Fest, que li retia homenatge i li lliurava el premi Master of Cinema, destinat a directors de trajectòria exemplar. La setmana presencial del festival acabava -continua online a Filmin- amb la projecció d’estrena de The forgiven, que busca comercialització a Espanya. És la darrera pel·lícula del director de títols tan emblemàtics com Els crits del silenci o La missió.

Un cop acabat l’apartheid, The forgiven situa cara a cara l’arquebisbe Desmond Tutu (Forest Whitaker) amb un assassí que cerca redempció (Eric Bana). Què l’ha portat a fer una pel·lícula sobre el perdó?

Em fascina i m’inquieta la idea del perdó, que és una cosa tan humana com dels animals. A Sud-àfrica, després de l’apartheid, el del perdó ha sigut un concepte molt arrelat, essencial en la política de cara a un següent conflicte civil. A Espanya el tema del perdó també toca de prop, hi ha ferides que no estan tancades i que no es poden oblidar, però és important perdonar per no quedar-nos encallats en el passat i perquè no creixi l’odi. Sense perdonar, les persones no podem sobreviure. Això sí, em pregunto sovint fins a quin punt som capaços de perdonar.

Com afronta el perdó el personatge de Desmond Tutu?

En el treball de camp que vaig fer previ a la pel·lícula em vaig quedar impressionat per la capacitat de perdonar dels sud-africans. Quan em vaig veure amb Desmond Tutu per explicar-li el projecte, li vaig dir que ell seria el protagonista, però que en cap cas seria l’heroi de la pel·lícula, perquè els herois, més que ell o Mandela, que van fer molt per acabar amb l’apartheid, són les persones de Sud-àfrica, amb la seva capacitat de perdonar per afrontar un nou futur. Tutu em va dir: “Si és així, endavant amb la pel·lícula”.

Hi ha una intenció moralitzadora a The forgiven ?

La pel·lícula no diu “has de perdonar”, sinó que vol explicar com de sorprenent per a nosaltres mateixos és el perdó que ens surt de dintre. El punt clau de The forgiven no és Tutu perdonant l’assassí, sinó la mare de la nena violada, estrangulada i cremada en una barbacoa, que diu a Tutu que han de tornar a començar, que no vol convertir la seva filla en el centre d’una vida d’odi. Vostè em pregunta com ho afronta Tutu: pensa que és Déu qui li ha parlat.

La religió té un paper clau en moltes de les seves pel·lícules. Per què?

M’interessen els sistemes. El nostre cos és un sistema, vivim dins de sistemes polítics, socials, econòmics... Tot són sistemes. Hem d’intentar comprendre’ls. I la religió és un sistema molt important, amb una confrontació entre la seva part espiritual i la conservació del seu poder. Les regles per conservar el poder de la religió són les mateixes que s’apliquen a un negoci. No hi ha cap sistema lliure de contradicció. Marx no va ser capaç de preveure-ho.

Els conflictes al si d’un mateix poble, sobretot els racials, també marquen la seva filmografia.

Sé que no és possible que l’ésser humà neixi pensant que els blancs són els bons i els negres els dolents, ni viceversa. No naixem amb idees preconcebudes. Les creences són el que la nostra tribu ens inculca. Si els nens, negres o blancs, tenen uns patrons comuns fins als 8 o 9 anys, ¿quan canviem? Ho fem per petites senyals que rebem de la família, de l’entorn que ens estima. Em pregunto el perquè d’aquest odi i la resposta és l’amor, volem sentir-nos estimats i tenir el suport dels nostres.

Com ha vist canviar la indústria del cine? ¿Li va ser difícil trobar finançament per a The forgiven ?

És una pel·lícula petita, un acte d’amor, amb un pressupost de 3 milions de dòlars. Ningú la volia fer. Les pel·lícules que plantegen certs problemes, temes polítics, remoure la història, no interessen a la gran indústria perquè no donen diners. Després de l’estrena hi ha hagut molta gent que m’ha dit que l’ha commogut, però també he rebut correus que diuen que és una porqueria i que el que s’hauria de fer és instaurar un apartheid als Estats Units. No podem transformar la gent a través de l’art, però sí mostrar el que tenen, el que tenim dintre.

Més continguts de