Cinema

Roman Polanski clama contra la intolerància a Venècia

‘J’accuse’, una crònica del cas Dreyfus, situa el director polonès com a candidat al Lleó d’Or, mentre que fora de competició es presenta un ‘biopic’ de Jean Seberg protagonitzat per Kristen Stewart

Ahir la Mostra de Venècia va donar veu a dues figures que, salvant les enormes distàncies, van compartir l’angoixa de la persecució i la intolerància. D’una banda, el capità Alfred Dreyfus, víctima històrica de l’antisemitisme que va colpejar la França de finals del segle XIX; de l’altra, l’actriu Jean Seberg, que després de revolucionar el cinema europeu i l’estètica femenina dels anys 60 amb Al final de l’escapada va patir als Estats Units el seguiment de l’FBI per la seva implicació en la lluita dels afroamericans. L’encarregat de reivindicar la figura de Dreyfus va ser Roman Polanski, absent en la presentació a Venècia de J’accuse (que s’estrenarà a Espanya amb el títol d’ El oficial y el espía) a causa dels seus problemes amb la justícia nord-americana per una acusació de violació succeïda l’any 1977.

La Mostra de Venècia no pot eludir la polèmica sobre Roman Polanski

Una de les pel·lícules més acadèmiques de Polanski, J’accuse, protagonitzada per Louis Garrel, ressegueix pas a pas el cas Dreyfus, en què el militar jueu va ser degradat i empresonat injustament per, suposadament, haver passat informació secreta de l’exèrcit francès a Alemany. És una crònica històrica en què el director d’ El pianista (2002) denuncia de manera contundent la mesquinesa i inclemència d’una societat corrompuda pel militarisme, el nacionalisme recalcitrant i l’odi cap a la diferència. Dit això, si s’aten les circumstàncies vitals de Polanski, resulta inevitable establir paral·lelismes entre ficció i realitat, sobretot quan J’accuse retrata la manera com l’opinió pública va seguir vilipendiant Dreyfus i els seus defensors quan la seva exculpació semblava irrefutable.

Seria absurd llegir la pel·lícula únicament com una paràbola sobre la condició de Polanski com a víctima de la infàmia, però seria igual de ridícul no advertir la rotunditat amb què el director de Repulsió clama pel reconeixement de la seva innocència. De fet, malgrat que Polanski ha apuntat que el seu nou film no és un exercici de catarsi personal, ahir a la Mostra l’actriu Emmanuelle Seigner, dona del cineasta polonès i a J’accuse amant de l’oficial Georges Picquart (Jean Dujardin), va assegurar que es fàcil entendre el sentiment de persecució que sent el seu marit “quan veus com ha anat la seva vida”.

D’altra banda, Seberg, produïda per Amazon Studios i dirigida pel dramaturg i cineasta australià Benedict Andrews, se centra en el retorn de la protagonista de Bonjour tristesse als Estats Units el 1968 després del seu periple francès, en mig d’un període convuls en què la societat nord-americana vivia sacsejada per la utopia hippy, la lluita pels drets civils, la Guerra del Vietnam i l’autoritarisme de l’estat.

Plantejada com un biopic amb vocació didàctica, Seberg té el mèrit de no perdre de vista l’agitació sociopolítica del període que retrata, fet que contrasta, per exemple, amb el retrat apolític d’aquesta mateixa època que ofereix Quentin Tarantino a Érase una vez en... Hollywood. Tanmateix, el veritable interès de Seberg radica en la connexió metafílmica entre Jean Seberg i Kristen Stewart, l’actriu encarregada de donar-li vida. Es tracta d’una elecció de càsting genial. Cap altra actriu jove actual podria recrear amb més coneixement de causa la combinació d’innocència ianqui i sofisticació europea que Seberg va convertir en el seu segell estilístic. El problema és que ni tan sols amb el festival de postureig de Stewart Seberg aconsegueix mostrar-se com alguna cosa més que un drama telenovel·lesc amb coartada cinèfila.

Sorogoyen, de Hollywood a la Mostra

Després de la victòria als Goya amb El reino i de la nominació a l’Oscar al millor curt per Madre, el madrileny Rodrigo Sorogoyen va presentar ahir a Venècia, a la secció Orizzonti, el llargmetratge homònim que desenvolupa la història, deu anys després, d’una mare traumatitzada per la desaparició del fill. Centrada en la inversemblant història d’obsessió mútua entre la protagonista i un adolescent francès que li recorda el fill, Madre combina elements d’ Y tu mamá también amb els melodrames desfermats de Lee Chang-dong per acabar construint un exercici d’estil esteticista que busca la provocació a tota costa però que acaba generant indiferència en l’espectador.