Ryan Gosling trepitja l'accelerador a 'Drive'

BARCELONAAls anys 30, quan el Sunset Boulevard vivia la seva època daurada, els estudis de Hollywood sabien que qualsevol èxit a la taquilla americana s'aguantava sobre tres pilars a prova de bombes: els grans noms de l'star system de torn, el segell del magnat que seia al despatx més gran de les majors i l'etiqueta d'un gènere inequívoc. Aquestes columnes de ferro van començar a perdre força als 40 i ara la fórmula ja no és garantia d'èxit. Tot i així, encara s'engeguen projectes que confien en la Santíssima Trinitat per arrencar el vol. És el cas de Drive , una invenció a quatre mans dels productors Adam Siegel i Marc E. Platt, dos veterans de la indústria que van unir esforços per arrencar una pel·lícula d'acció.

L'argument els va caure a les mans de casualitat. Drive es basa en una novel·leta de James Sallis sobre un individu que de dia fa de doble de cinema en escenes de volant i de nit és xofer a sou per als sequaços del crim organitzat. Tot i que el plantejament porta cua, el llibre va passar pel taulell de novetats de les llibreries americanes sense pena ni glòria. Va arribar a oïdes de Siegel i Platt gràcies a una ressenya minúscula que va sortir publicada al Publisher's Weekly . De seguida van contractar un equip de guionistes perquè li clavessin puntades i algun cop de tisora. Seguint l'ordre de la recepta, el següent pas va ser triar l'estrella. El tàndem de productors va fitxar l'actor i músic canadenc Ryan Gosling, conegut pel seu paper a Half-Nelson , que li va valdre una nominació a l'Oscar. I, com en el Hollywood clàssic, l'elecció del director va ser el menys urgent.

Entre Melville i Ferrara

Els productors van pronunciar-se a favor de Nicolas Winding Refn, un cineasta danès en la quarantena que tot just enllestia l'èpica Valhalla rising . Entre els seus compatriotes s'havia donat a conèixer a finals dels 90 i principis del nou segle amb Pusher , una trilogia sobre camells i tràfic d'heroïna a Copenhaguen que va creuar fronteres i va ser distribuïda a mig Europa. Mentre el director anava fent carrera a l'antic continent, als Estats Units el nom de Winding Refn no li deia res a ningú. Però el dia en què va acceptar col·locar-se al capdavant del rodatge de Drive va capgirar la situació. Els productors li van vendre que es tractava d'un homenatge als herois silenciosos i implacables que als anys 60 tenien la cara de Steve McQueen i als 70 la de Clint Eastwood. Ell va assumir l'eco de les motos de La gran evasió , però no es va estar d'estampar-hi un bon cop de geni fent un tribut personal als seus propis ídols.

Drive no és una pel·lícula d'acció a l'ús. S'hi barreja la influència d'un bon catàleg de cineastes, com el Jean-Pierre Melville d' El samurai o l'Abel Ferrara d' El rei de Nova York . Winding Refn s'ha alimentat del savoir-faire de tots aquells directors de la història que han tallat la respiració al públic sense estancar-se en els jocs de pirotècnia. Per aquesta raó s'ha dedicat en cos i ànima a desenvolupar els trets del personatge de Ryan Gosling. I en això hi té molt a veure l'affair amorós entre el protagonista i la seva veïna, una rossa interpretada per Carey Mulligan que puja sola el seu fill Benicio mentre el marit compleix condemna.

Les imatges estan carregades de violència, com marca el gènere. Gosling, amb la caçadora tatuada amb un escorpí, fa mèrits. I l'empresa Siegel&Platt no s'està d'invertir-hi els recursos de producció necessaris perquè les escenes de cotxe brillin sense reserves. Ja es veia que Drive seria un èxit de taquilla als Estats Units. El que ningú s'esperava és que un anònim com Nicolas Winding Refn saltaria a la fama i s'enduria la Palma al millor director a Canes. Al Hollywood clàssic això no passava gairebé mai.