Salvador Alemany: “El Liceu no és la joguina d’unes elits”

BarcelonaSalvador Alemany (Barcelona, 1944) compagina des de fa unes setmanes la presidència d’Abertis amb un nou repte com a president del Patronat del Gran Teatre del Liceu en substitució de Joaquim Molins. Tanmateix, no és nou a la institució operística, perquè des del 2015 presidia el Consell de Mecenatge.

Quines atribucions té el president del Patronat del Liceu?

En el pla més operatiu es tracta de donar suport a l'equip directiu del teatre, ajudar-lo en la consecució dels objectius i tutelar que les polítiques aprovades des del Patronat són les que s'estan seguint. Té una responsabilitat d'interacció entre el Patronat i el dia a dia que s'executa des de l'equip directiu. Tinc una certa pràctica a fer de chairman en diferents institucions, i tinc molt clar el que és el territori executiu i el que és el territori de consell o de patronat. En aquest sentit, crec que he desenvolupat certes habilitats per ajudar i no entorpir.

Fa uns dies va dir

Evidentment, jugar la Champions no en totes les facetes del joc, però hi ha àmbits concrets en què el Liceu té punts forts i en què està en condicions de ser un referent important dins dels teatres d’òpera d’Europa i molt en particular del sud d’Europa. Quan un diu aquestes coses expressa l’ambició de créixer. No haurà de guanyar a l’Òpera de París ni disputarà un partit contra el Covent Garden. No es tracta d’això, sinó de ser un referent admirat en algun aspecte. Per tant, potser no es pot estar en primera línia en tot, però en algunes coses sí.

La Monnaie de Brussel·les seria un exemple comparable al Liceu?

Per dimensió i per molts aspectes La Monnaie és un referent bastant comparable. Però hi ha altres teatres dels quals es poden treure conclusions. Ara mateix ens està visitant un membre de l’executiva de l’Òpera de París i ell mateix expressava que creu que hi ha alguns aspectes del Liceu que poden ser un bon referent per al que ells fan.

Calen quatre milions d’euros extres de les administracions públiques per fer viable el pla estratègic i de sostenibilitat 2017-2020 del Liceu. ¿El compromís de les administracions és ferm?

Jo crec que el compromís hi és per part de les administracions, d’acord també que el Liceu té un compromís amb aquest pla i ha complir la part que li pertoca. Tothom sap quina feina ha de fer i estic convençut que tothom, ara per ara, té la voluntat de fer-ho. I vull fugir del victimisme del Liceu respecte a les administracions perquè crec que no ens ajudaria.

La situació actual del teatre és una ocupació del 88,7%, certa pacificació laboral i un equilibri entre ingressos i despeses...

...Amb algunes amenaces de despesa futura que vénen del passat.

El gran problema d'eixugar el deute.

I no podem fer créixer les butaques.

I d'on sortiran aquests recursos per pagar el deute si no és de les administracions?

Els estatuts diuen el que han de fer les administracions. Respecte al mecenatge i el patrocini tenim recorregut per créixer, i també amb les entrades. Cada un dels elements ha d'aportar el que calgui per complir el pla estratègic i arribar a una situació una mica més confortable i menys pressionada pel passat. Ara, aquesta història és viable? Evidentment, si no aconseguíssim mantenir el mecenatge i fer-lo créixer i si les administracions per dificultats pressupostàries no complissin la seva part, hauríem de fer un pla B i buscar alternatives. Però ara mateix no ho preveig això.

Per què un mecenes ha de contribuir al Liceu?

Perquè té un retorn. A banda que li agradi l’òpera i que senti la responsabilitat social de defensar una institució de prestigi per a la ciutat i el país, que això és una certa condició necessària, la condició suficient és que com a empresari li convé. Vincular la seva imatge de marca amb el Liceu i treballar pel seu prestigi li està donant prestigi i el situa en un pla que li permetrà fer més negoci. Aquesta és la part que nosaltres sempre hem de tenir en compte. Un patrocini no és només cor, també hi ha d’haver racionalitat. Aquest és el secret. El cor és condició necessària, la racionalitat de la condició econòmica és la condició suficient.

A Madrid tenen la llotja del Bernabéu i moltes empreses de l’Íbex-35 són al Teatro Real. ¿Barcelona té un desavantatge en aquest sentit?

Sí. A Barcelona arribem just per veure el partit o l’obra i marxem just quan s’acaba el partit o l’obra. I en el descans ens entretenim més a fer un cafè que a preveure que farem negocis. Aquí la gent no hi ve a fer negocis. Evidentment, el networking hi és perquè saps que et trobaràs amb persones i que canviaràs impressions, però l’efecte networking de la llotja del Bernabéu no és el que hem de perseguir. El Liceu és una institució oberta a tot tipus de ciutadania, i no pot tenir entre les seves prioritats que la gent vagi a fer negocis a un espectacle cultural. Si col·loquéssim aquesta etiqueta com una prioritat, estaríem transmetent un missatge excloent que no volem donar. Nosaltres volem donar precisament la idea que es tracta de construir un producte artístic i cultural excel·lent compatible amb l’accessibilitat de tot tipus de persones, i no una elit de llotja.

¿Seria important per al Liceu que l’alcaldessa Ada Colau anés a les estrenes de les òperes?

Seria important que vingués, i estic convençut que si ha tingut alguna reticència avui ja no la té. De fet, va venir a una funció de La flauta màgica. Crec que ella de cap manera pot tenir el sentiment que no és apropiat que l’alcaldessa vingui a una institució com aquesta perquè el sentiment d’elitisme fa anys que no hi és. Jo sóc un nano del Raval, hi vaig viure quinze anys, i el Liceu em semblava una cosa molt distant, però avui el Liceu no és la joguina d’unes elits que el remenen per gaudir-ne ells.

¿Amb qui és més complicat comunicar-se, amb el tinent d'alcalde de Cultura, Jaume Collboni, o amb la regidora del districte de Ciutat Vella, Gala Pin?

Aquí abans venia la Berta Sureda [comissionada de Cultura abans de l'arribada de Collboni a l'equip municipal]. La relació amb les persones que han vingut de l'Ajuntament sempre ha sigut exquisida, i amb el Jaume Collboni també. Jo ja entenc la pregunta, no es pensi... El Liceu ha de ser el Liceu sigui qui sigui qui hi hagi a l'Ajuntament, a la Generalitat, a la Diputació i al ministeri.

¿El Liceu seria sostenible en una Catalunya independent?

Aquesta pregunta en altres temes m’ha creat tants problemes que he de vigilar moltíssim. Està clar que no depèn de les estructures d’estat. Una institució d’aquest tipus és un instrument d’inserció mundial. L’organització de l’estat li podria anar millor o pitjor al Liceu en funció dels criteris que en cada moment adoptessin les administracions que prenen les decisions. Però no en funció de l’estructura de l’estat.

Sovint cita Schopenhauer: “El destí reparteix les cartes, però nosaltres juguem la partida”. Quines cartes té el Liceu?

El 2007 les cartes li venien molt bones, i el 2008, quan va començar la crisi, n’hi van venir de més dolentes. Però el que té el Liceu és la capacitat de jugar les cartes. Fins i tot amb el sotrac de la crisi ha mantingut la consideració de bon jugador. El Liceu sempre ha continuat jugant bé la partida. Això és el que valoro de la frase de Schopenhauer.

Recorda el seu primer contacte amb l'òpera?

No ho podria dir. El meu contacte amb l'òpera es pot considerar escoltant un disc, venint un dia aquí amb algú que m'ha convidat... Realment, quan vaig fer una refundació d'aquest sentiment va ser després de l'incendi. El meu rebateig és Turandot en la inauguració de nou del teatre. Encara m'emociono. Es va fer tant de bé amb la mobilització per prendre consciència del que s'havia cremat!