Cultura 17/08/2018

Salzburg té cura del seu patrimoni

La nova producció de ‘The Bassarids’, de Henze, és un dels punts àlgids del festival d’enguany, mentre que la directora Lydia Steier transforma ‘La flauta màgica’ en un conte ambientat en un circ

Xavier Cester
4 min
01. La flauta màgica, dirigida per Lydia Steier. 02. La producció de The Bassarids de Krzysztof Warlikowski.

La relació de Salzburg amb la nova creació operística ha fluctuat molt durant el prop d’un segle d’història del festival, tot i que té un gran compositor com Richard Strauss entre els pares fundadors. Un dels títols més significatius estrenats a la ciutat austríaca és The Bassarids, de Hans Werner Henze, òpera que va veure la llum el 1966 i que ara ha tornat com un dels espectacles àlgids d’aquesta edició.

El llibret de W.H. Auden i Chester Kallman pren com a punt de partida Les bacants d’Eurípides i la confrontació entre raó i instint encarnats per Penteu i el déu Dionís. Una lluita que acaba amb la mort del rei de Tebes a mans de les embogides mènades liderades per Agave, la seva pròpia mare. La nova producció de Krzysztof Warlikowski hi afegeix un toc de psicodrama en mostrar la desintegració d’una família poderosa a causa de dos joves obsessionats per les seves mares.

El decorat ocupa la llargària de la Felsenreitschule, dividida en quatre seccions: un espai central on rau el poder; un espai de culte per a la veneració del cos inert de Sèmele, mare de Dionís; la cambra d’Agave on el seu fill l’espia amagat a l’armari, i un espai rocós. El vestuari reforça el to pasolinià d’un muntatge en què Warlikowski gradua de manera implacable el creixent frenesí fins al desmembrament de Penteu. Un cataclisme que no porta pas a la resurrecció de Sèmele, com anhela el seu fill, sinó a l’anorreament i la foscor.

Kent Nagano sap mantenir el cap clar en partitures complexes com la de Henze. Amb una ben nodrida Filharmònica de Viena, el director nord-americà va recrear de manera admirable la sensualitat desenfrenada, la violència aclaparadora i les atmosferes enigmàtiques d’una òpera que, a diferència del 1966, no va ser interpretada en alemany, sinó en l’anglès original del llibret, i va mantenir l’ intermezzo sovint tallat, que Warlikowski converteix en un desassossegant exercici de voyeurisme. El tenor Sean Panikkar va ser un Dionís d’irresistible magnetisme, el baríton Russell Braun va mostrar de manera colpidora la progressiva erosió de l’autoritat de Penteu i la mezzosoprano Tanja Ariane Baumgartner va ser una Agave punyent en descobrir la magnitud dels seus actes.

Der Prozess, adaptació de la novel·la de Kafka, també es va estrenar a Salzburg, el 1953. És un dels títols més destacats del compositor austríac Gottfried von Einem, del qual enguany es commemora el centenari del naixement. El gra de sorra que el festival va aportar a l’efemèride és petit: una solitària versió en concert per a una obra que, pel seu estil eclèctic i la profusió de personatges, demana a crits una posada en escena. Cap queixa, tanmateix, a l’enèrgica lectura que en va fer HK Gruber, deixeble de Von Einem, que va subratllar el distanciament irònic que caracteritza la música fins a l’ominosa escena final. També els cantants, encapçalats per l’incansable Josef K. de Michael Laurenz, van fer bona feina.

El conte de l’avi

El fill més cèlebre de Salzburg també forma part del patrimoni del festival. Un dels títols més populars de Mozart, La flauta màgica, ha sigut programat en 39 edicions. En la 40a ha quedat clar que Lydia Steier sap oferir un gran espectacle. Aquesta és una de les conclusions de la nova producció que la directora nord-americana, un dels noms ascendents del circuit operístic, presenta al Grosses Festspielhaus. Llàstima que no tots els fils narratius que, com una malabarista, llença a l’aire tinguin continuïtat. I de malabaristes n’hi ha en aquesta versió, perquè Steier situa el regne de Sarastro en un circ bigarrat i colorista. Aquí és on arriben els protagonistes del conte que un avi (el gran Klaus Maria Brandauer) llegeix als seus nets, tres criatures entremaliades d’una família adinerada a la Viena just abans de la Primera Guerra Mundial.

La progressiva dissolució de les fronteres entre realitat i ficció està ben menada per Steier, que, tanmateix, a mesura que avança l’obra hi introdueix elements cada cop més foscos. Els cartells amb els noms d’Isis i Osiris recorden a la propaganda comunista de principis del segle XX. Per tant, hi ha un component de lluita de classes en el fet que els homes de Sarastro liquidin sense miraments els seguidors de la Reina de la Nit. I les proves a les quals s’enfronten Tamino i Pamina són imatges esgarrifoses de la guerra. Per sort, amb el retorn dels nens i l’avi a la seva habitació queda clar que tot era un conte.

Constantinos Carydis va aplicar una severa dieta macrobiòtica al so opulent de la Filharmònica de Viena, i el va condimentar amb intervencions de clavecí, fortepiano i orgue. Els resultats van ser, si més no, discutibles. El repartiment va estar dominat per la lluminosa Pamina de Christiane Karg, preferible al tímid Tamino de Mauro Peter i al rígid Papageno d’Adam Plachetka. Malgrat alguns bons moments, Matthias Goerne com a Sarastro va ser un notable error de càsting.

stats