The New York Times

'1917': una missió impossible que Sam Mendes va fer possible

Presentat com si fos un únic pla seqüència, el film és un homenatge a l'avi del director

Quan el cineasta Sam Mendes era un nen, ell i el seu pare viatjaven sovint a les Índies Occidentals, on vivia el seu avi, el novel·lista Alfred Mendes. El Sam, que havia crescut al nord de Londres, trobava al seu avi força exòtic. El menut i magre veterà de la Primera Guerra Mundial cantava òpera amb accent del Carib, es passejava amb pantalons curts i sabatilles per la seva casa colonial, i es banyava al mar tan bon punt sortia el sol.

Alfred Mendes també es rentava obsessivament les mans, durant uns quants minuts cada vegada, i era en aquests moments que el Sam i el seu cosí s'adonaven que tenia manies una mica peculiars: "Ens rèiem d'ell fins que vaig preguntar al meu pare per què l’avi Alfie es rentava tant les mans", recorda el cineasta. El seu pare li va explicar que era perquè no podia oblidar com s'enganxava a la pell el fang de les trinxeres durant la guerra, i el fet que mai aconseguia tenir les mans netes. En aquell moment els dos nens van deixar de riure’s de l’avi i van començar a preguntar-li què li havia passat quan tenia 19 anys i es va allistar a les tropes britàniques en una guerra que acabaria sent una de les pitjors massacres bèl·liques de la història.

"Crec que ens esperàvem les típiques històries heroiques –explica Mendes. El que segur que no esperàvem era el que ens va explicar, històries colpidores i força gràfiques de futilesa i caos". Hi havia la història del soldat que el seu avi va arrossegar fins a la trinxera, sota foc enemic, només per descobrir quan va arribar que ja estava mort, i que havia rebut una bala que era per a l’Alfred. Una altra història tenia com a protagonista un soldat alemany que havia perdut el cap en una explosió però, per alguna raó, el seu cos decapitat continuava corrent. "Aquell home tan petit perdut en tota aquella gran expansió de mort és una cosa que mai em vaig poder treure del cap", diu Mendes.

Un homenatge a l'avi

És precisament aquesta imatge el que va inspirar la seva nova pel·lícula 1917, dirigida i coescrita per Mendes, que explica la història de dos caporals britànics que han de travessar quilòmetres i quilòmetres de camp de batalla per entregar un missatge urgent que pot salvar 1.600 soldats de morir en una massacre. Malgrat que les històries de l’avi sempre les ha tingudes al cap, no va ser fàcil per al cineasta fer aquesta pel·lícula. "La gent es pensa que feia anys que volia explicar aquesta història, però en realitat no és així", assegura Mendes, de 54 anys, que ha anat encadenant grans projectes des d’ American Beauty. "Mai he cregut que era una història meva perquè és del meu avi, mai m’ha pertanyut".

Mendes era molt conscient que Hollywood ha fet moltes pel·lícules de la Segona Guerra Mundial sobre herois lluitant contra els nazis, però les motivacions de la Primera Guerra Mundial eren més confuses i la guerra de trinxeres demanava un altre tipus de narració. "Aquesta guerra va ser un caos i una tragèdia a gran escala –assegura Mendes. Podies matar algú a uns mil metres amb una màquina, però no et podies comunicar amb un soldat que estava tan sols a 20 metres".

Després de les pel·lícules de James Bond  Skyfall i Spectre, Mendes tenia problemes per trobar un nou projecte. La seva agent, Beth Swofford, li va suggerir que explorés les històries que el seu avi li havia explicat sobre la Primera Guerra Mundial. El 2017, un any després de la votació del Brexit, Mendes va trobar la inspiració: "Em temo que els vents que bufaven abans de la Primera Guerra Mundial tornen a bufar –explica el cineasta. Va ser una generació que va lluitar per una Europa lliure i unificada, i crec que faríem bé de recordar-ho".

El repte d'un únic pla seqüència

Quan Mendes va començar a treballar en el guió amb Krysty Wilson-Cairns, ràpidament va establir tres normes. En comptes d’adaptar la història del seu avi, Mendes seguiria dos soldats força anònims, que tenien un heroisme accidental. La història tindria lloc la primavera de 1917, quan els alemanys es van retirar fins la Línia de Hindenburg i van deixar per on van passar devastació i camps minats. I hi havia una altra peculiaritat artística que esdevindria la gran singularitat del film. Mendes ho va escriure a la primera pàgina del guió: 1917 seria presentada com si tot s’hagués gravat en una sola seqüència.

"Hi ha el perill que, quan ja tens molta experiència, et pots tornar mandrós en la manera de filmar, però unir les peces de 1917 de manera quasi invisible era un repte únic. En les primeres escenes em sentia com si estigués fent servir una camisa de força –admet Wilson-Cairns. Era una llauna, no podies moure’t ni en el temps ni en l’espai, però a canvi podies moure’t en el paisatge com si ho estiguessis fent en realitat". Mendes va començar a filmar 1917 a l’abril a Bovingdon Airfield (Anglaterra). El film s’havia d’estrenar el dia de Nadal i això era molt poc temps per un projecte tan inusual. I malgrat que Mendes havia treballat molt amb tot el seu equip, entre ells el cineasta Roger Deakins i el muntador Lee Smith, qualsevol petita cosa que anés malament en algun dels llargs plans seqüència podia arruïnar la feina de centenars de persones. "Hi havia moments que pensava que estava utilitzant absolutament tot el que sabia sobre teatre i cinema, estava al límit i havia de trobar solucions", assegura el cineasta.

Mendes no s’ho va posar fàcil. Tot i que les filmacions estaven planificades amb gran precisió, moltes vegades allò que es filmava depenia de moltes coses que no es podien controlar, com el temps, l’habilitat dels actors d’arribar a les seves marques enmig del fang o la reacció dels membres del càsting menys controlables, com animals o nadons. Quan George Mackay, que interpreta un dels protagonistes, va ser noquejat accidentalment per un altre actor durant un esprint perillós, Mendes va decidir continuar gravant.

"Volia atrapar l’audiència dins la pel·lícula, amb els protagonistes –explica Mendes. El públic reacciona diferent davant aquestes escenes perquè saben que no poden sortir-ne si no en surten els personatges. El nivell d’empatia segurament seria diferent si ho haguéssim filmat d'una altra manera". Mendes va acabar de filmar uns dies abans de desembre i des d’aleshores ha estat de gira promocional per donar una última empenta a 1917. No li ha anat gens malament:  1917 es va emportar diumenge el Globus d’Or a la millor pel·lícula i Mendes va ser escollit millor director.

El film és també un homenatge a l’avi del director. Mendes explica que quan tenia 12 anys, Alfred Mendes li va fer firmar un contracte en què es comprometia a escriure la seva primera novel·la als 18 anys. "Em va dir que jo explicaria històries, que això és el que havia de fer".

Copyright The New York Times