BarcelonaRes, que no entenc això de la mort. Crec que el meu subconscient pensa que hi ha una espècie de criteri meritocràtic mitjançant el qual certes persones, segons les bones accions o el seu talent, haurien de tenir un 'extended play', prou temps per poder culminar la totalitat de la seva obra, i no només pel seu interès, sinó pel bé comú. Però a la mort, l'hi porta ben fluixa. És la veritable 'fuga de cervells'. Dit això, estic realment fotut. Bowie ha estat una estranya llum per a mi des que, amb 11 anys, vaig veure el clip de 'Blue Jean', i els ulls de l'inconscient em van explotar. Creieu-me: fa anys preguntava “què en penses de Bowie?”, per saber si amb les noies amb les quals començava una relació podia tirar endavant. I és que Bowie, com a bon instigador, et mantenia despert. Fins avui no m’havia adonat que l'he mencionat un parell de cops en cançons de Love of Lesbian. Només em queda dir que, com quan tenia 14 anys, seguiré escrivint “todos los versos de 'Heroes' con las faltas de un chaval”. En conec uns quants que avui som nens perduts.
