Santiago Segura: "Vaig pagar un preu per parlar a favor del dret a decidir"

BarcelonaSantiago Segura és un animal promocional, però presentant al BCN Film Fest la comèdia argentina Casi leyendas, en què interpreta un guitarrista amb trastorn d’Asperger que reuneix el seu antic grup de pop, se’l veu especialment motivat. “Les crítiques a l’Argentina no m’havien deixat mai tan bé. Estic per anar-me-n’hi a viure -celebra-. La pel·lícula es veurà aviat en un portal online, però em feia il·lusió que abans es veiés en algun cinema, que aquí una pel·lícula argentina només s’estrena si surt Ricardo Darín”.

Es diu que l’humor espanyol no viatja bé. Però ets aquí, coprotagonitzant una comèdia argentina.

És l’humor en general que no viatja bé, ho diuen els agents de vendes. Adam Sandler és el número 1 als Estats Units, però aquí no agrada. I Will Ferrell igual. Jo m’he emportat grans disgustos amb Torrente. A Itàlia va funcionar molt malament però a Hongria Torrente és gairebé un heroi nacional i a l’Argentina és on ha funcionat més bé després d’Espanya. Jo em torno boig buscant l’explicació i no la trobo.

En els teus inicis flirtejaves molt amb el terror.

Sí, però sempre barrejat amb comèdia. El terror pur no m’acaba de fer el pes. He pensat molts cops de reprendre el meu personatge dels curts, l’Evilio, i fer una pel·lícula d’humor gore amb sang, sexe, vísceres... Però no trobo el moment.

És culpa de l’èxit de Torrente?

Sí, segur. Jo el que busco en el cinema és agradar a la gent, així que em sembla absurd abandonar una veta com la de Torrente. Els amics em pregunten si no em canso, però només en faig una cada tres o quatre anys. I jo seguiria fent-les, si no fos perquè ara potser no seria rendible.

Però si cada nova pel·lícula arrasa!

Relativament. El mercat espanyol és molt petit i, ara que en Blu-ray i DVD no es ven res, has de recuperar tota la inversió amb la taquilla. Torrente 5 va costar sis milions i només en va recaptar 10. Seria un bon negoci si el distribuïdor i els exhibidors no se n’emportessin dues terceres parts. I no puc fer les pel·lícules més barates, perquè la gent espera veure personatges populars, persecucions... És un producte car.

Tu ets un referent de l’humor incorrecte a Espanya. Què penses de casos com el de la jove condemnada per piular un acudit sobre Carrero Blanco?

Tinc la sensació que s’està acordonant el que pots dir i el que no. I si no és per enaltir el terrorisme és per una altra cosa, tant és. Ens estan fotent per tots costats. La correcció política ens té a tots aterrits. A mi em van dir de tot per pujar a Twitter una foto de Carrie Fisher en biquini. La vaig treure i em van seguir insultant, així que la vaig tornar a pujar.

I per què es tolera a Torrente?

Perquè el límit de l’humor sempre ha sigut que en una sala de 500 persones n’hi hagi 499 que riguin. Si n’ofens una no passa res, però si n’ofens 499, més val que ho deixis estar. El problema és que sempre te l’has de jugar, perquè si no trepitges i creues les línies vermelles, és impossible fer gràcia.

Quan vas presentar Torrente 5 vas parlar sense ambigüitat sobre el debat independentista i et vas posicionar a favor del dret a decidir

Sí, el vaig pagar. Però per algunes coses estàs disposat a fer-ho i per altres no. Hi ha temes sobre els quals a la gent no crec que li importi què penso. Però quan et pregunten directament o quan defenses una posició en què creus, això passa factura. Jo no sé si serà cert o no, però tothom creu que l’IVA del 21% és una venjança del PP al món del cinema pel famós “No a la guerra” dels Goya.

La gent t’identifica només amb Torrente, però tens prop d’un centenar de referències com a actor en cinema i televisió.

Potser no és una carrera gaire important però sí que és variada. I he tingut la sort de protagonitzar èxits com El oro de Moscú, Borjamari y Pocholo, Isi Disi... També pel·lícules que m’ha agradat molt fer com Obra maestra o les d’Álex de la Iglesia. Però el problema és que molta gent no veu el personatge sinó Santiago Segura, el que surt a El hormiguero o canta amb Raffaela Carrá a Tu cara me suena. Això et fa perdre tot el glamur d’actor. Com més famós ets, més difícil és que la gent et vegi com el personatge.

Tens una espina clavada?

Al contrari. I si la tingués, el fet que em truquin de l’Argentina per fer un paper com el de Casi leyenda me la trauria. En realitat, jo deixaria de dirigir si pogués dedicar-me a protagonitzar bones pel·lícules com aquesta. Sempre dic a Álex de la Iglesia que em doni més papers com el d’El día de la bestia, però passa de mi.

Quin és el malentès més estès que hi ha sobre Santiago Segura?

Em continua sorprenent que la gent confongui personatge i persona. Que em parin pel carrer per parlar-me d’un partit com si jo realment fos de l’Atleti. I em refereixo a gent amb estudis i cultivada, eh?

Sempre tens algun petit paper en els films de Guillermo del Toro. Quin és el vostre pròxim projecte?

Anar al Festival de Sitges a menjar fins a rebentar. Quan vaig saber que seria el president del jurat li vaig dir que jo també hi volia anar, però sense treballar, que això de jutjar pel·lícules és molt cansat. Però he parlat amb Ángel Sala i m’ha dit que ja em prepararan alguna cosa especial.

Tu també tens una relació molt especial amb el Festival de Sitges.

I tant. Vaig anar-hi amb els meus curts tres anys. Quan ets una persona anònima, un festival de cinema és el millor lloc del món per a un cinèfil. I veure com projecten els teus curts a la pantalla de l’auditori... Allà vaig conèixer Tarantino i el Guillermo. Ell presentava Cronos i va guanyar dues Maries d’aquelles... Recordo que me’n va dedicar una: “Li dedico a un pinche cabrón que he conegut aquí, que ja és com el meu germà carnal”. El següent any que ens vam trobar ell era president del jurat de curts i jo pensava “aquesta és la meva!”, però al jurat també hi havia Icíar Bollaín i em va dir que gairebé el maten per proposar el meu, Evilio vuelve. I va guanyar Alicia, de Balagueró, potser perquè era sobre la menstruació.