Santiago Segura: “Per treballar de protagonista m’haig de donar el paper jo”

Semblava impossible, però ha passat. Santiago Segura fa el pas a l’humor blanc amb Padre no hay más que uno, la seva nova pel·lícula com a director i actor protagonista, que s’estrena aquest dijous. Una denúncia per a tots els públics del marit cunyat que segueix, un per un, els rols i tòpics de la família heteropatriarcal. En parlem amb el madrileny en aquesta entrevista feta per correu electrònic.

Una comèdia familiar és un gir bastant radical respecte al que havies fet fins ara.

M’encanta la comèdia, tota mena de comèdia, des de la musical fins a la romàntica. Si pogués, faria comèdies de cada gènere. La familiar em sembla especialment complicada, perquè agafa una esfera més àmplia de públic.

Si et veiés aquell nano que sortia a Acción mutante o El día de la bestia, ¿què creus que et diria després de veure Padre no hay más que uno?

Aquell gras cabró era força espavilat i ho agafaria a la primera. “A veure, noi, has fet diverses pel·lícules molt exitoses d’amor corrosiu i brutal, i després passaràs a fer comèdies de tota classe per no semblar un boig que només sap fer això. Va bé?” Estic segur que m’hauria contestat que “d’acord” sense despentinar-se, tot i que llavors ja no tenia gaires cabells.

¿Vas dubtar en protagonitzar la pel·lícula? El teu registre és més d’humor negre.

En cap moment. Per treballar com a protagonista, m’haig de donar el paper jo mateix. A mi m’encanta l’humor negre, però em fa mandra això d’estar encasellat en un lloc. Em veig igual de bé cantant una cançó a Tu cara me suena, cuinant a MasterChef o fent qualsevol paper en una comèdia, sigui del gènere que sigui.

El teu personatge, el Javier, és un pare d’una altra generació. ¿Aquesta pel·lícula els posa davant d’un mirall?

La comèdia costumista va una mica d’això: reflectir aquestes tares quotidianes, una miqueta exagerades o deformades, perquè la gent s’hi senti identificada i pugui riure’s dels seus petits defectes.

El protagonista s’enfronta a la clàssica barrera generacional respecte als seus fills, i així descobreix el Rubius i Bad Bunny. ¿També va ser la primera vegada per a tu?

Al Rubius el coneixia, però no estava gaire familiaritzat amb la música de Bad Bunny. Haig de reconèixer que en aquest punt coincideixo bastant amb el personatge: la meva idea de música moderna és Queen i The Beatles.

Fernando Palacios, Tim Allen, la teva infància... ¿Quins han sigut els referents per a aquesta pel·lícula?

Tots aquests i molts més. La meva coguionista, Marta González de Vega, va fer un treball molt laboriós de recerca i fins i tot va entrevistar diverses famílies per treure’ls informació. Al final el referent més gran ha sigut la societat d’avui dia.

A la pel·lícula també es tracta el tema del workaholic. ¿A tu t’ha costat conciliar vida familiar i laboral?

Intento que no em passi, però de vegades he sentit que hauria d’estar més temps amb la família i menys temps treballant. Són equilibris difícils d’aconseguir.

Per primera vegada has treballat amb dues filles teves, i en total hi havia cinc criatures protagonistes al rodatge.

Ha sigut meravellós treballar amb elles, perquè podia passar-hi tot el dia. Tots els nens han fet molt cas i s’han fet amics durant el rodatge. La mainada ja m’ha demanat que faci la segona part, i per a mi la començaria demà mateix.

¿Hi ha molts marits cunyats com el Javier amb els quals cal acabar?

Em temo que en queden molts. Però més que acabar amb ells, que sona una mica a extermini, ho hem de portar al terreny de la reeducació: que s’adonin que no hi ha res que sigui senzill o fàcil, que tot té la seva complicació, especialment si parlem de l’educació, el manteniment i la cura de la família. És molt important que valorin l’esforç que suposa i comencin a fer la feina, que vegin que portar una casa és una tasca compartida en què no s’hi val tirar pilotes fora. De moment els recomano que vegin la pel·lícula, que ve a dir el mateix que el rotllo que t’acabo de deixar anar, però amb somriures.