CINEMA TEATRE
Cultura 05/10/2019

Satanàs i una nina russa d’històries animen Sitges

El festival estrena ‘Ventajas de viajar en tren’ i dos documentals sobre culte satànic

Xavi Serra
3 min
El director Aritz Moreno envoltat de l’equip actoral de Ventajas de viajar en tren.

SitgesA més de ser un bufet lliure del fantàstic i el terror que es fa arreu del món, el Festival de Sitges ha de servir per descobrir el talent emergent del cinema de gènere català i espanyol, una tasca que no ha complert en els últims temps, però no per negligència dels programadors, sinó per la falta de noves veus interessants en el panorama actual. L’època en què aixecaves una pedra de l’Escac i sortien tres directors de terror s’ha acabat. Però en aquesta edició de Sitges es comença a perfilar una nova onada amb epicentre al País Basc i noms com Alice Waddington, que divendres presentava Paradise hills,i Aritz Moreno, el director de Ventajas de viajar en tren,un barroc artefacte narratiu format per diversos relats superposats que, sense ser estrictament un film de gènere, ahir, en la seva estrena al festival, va connectar amb un públic de Sitges sempre receptiu a la celebració de la faula, la mentida i la ficció. Què hi ha més fantàstic que això?

Ventajas de viajar en tren, que adapta una novel·la d’Antonio Orejudo, parteix d’una conversa entre dos estranys en un tren i va desplegant tot d’històries que alhora despleguen més històries, com si fos una nina russa infinita, barrejant alegrement elements de drama, thriller i terror, tot empastifat per un humor negríssim, mala bava i sentit de l’absurd. “Volia que fos així, complexa i amb molts gèneres -explicava ahir Moreno-. Potser és l’última pel·lícula que faig, així que millor quedar-se a gust”. Però el més sorprenent del film és el càsting, insòlit per a una opera prima i amb noms com Luis Tosar, Belén Cuesta, Macarena García, Javier Botet i un Quim Gutiérrez amb el personatge més cabró que ha interpretat mai. Ni tan sols Moreno s’explica com va aconseguir aquest repartiment: “Per mi no deu ser, perquè no em coneix ningú. Potser perquè als actors no els arriben sovint guions tan cridaners. Les nostres referències principals eren El club de la lluita, els Coen i Magnòlia. Per a mi, la pel·lícula és Wes Anderson al soterrani d’ El club de la lluita ”.

Deixebles del dimoni

Pecadors de mena, els aficionats al fantàstic sempre han tingut certa simpatia pel dimoni, així que té tot el sentit que el festival dediqui aquest any un focus especial a dos documentals sobre el satanisme. An american Satan, d’Aram Garriga, s’acosta a l’Església de Satanàs, fundada el 1966 per Anton LaVey, amb la mateixa curiositat i respecte que fa uns anys examinava les mutacions contemporànies del cristianisme a An american Jesus. Garriga, acompanyat de la càmera intuïtiva de Benet Roman, dona la paraula als membres de l’Església per conèixer el seu concepte del satanisme, la manera de viure’l i el viatge personal que han fet abans d’abraçar aquesta filosofia. El retrat que en resulta és el d’una comunitat que no entén el culte a Satanàs com l’adoració a un ésser maligne, sinó com a rebuig dels valors conservadors i cristians dels Estats Units, amb èmfasi en l’individualisme i la llibertat personal. L’altre documental, Hail Satan!, de Penny Lane, posa el focus en el Temple de Satan, un altre culte satànic que comparteix molts dels valors de l’Església de LaVey però que funciona gairebé com una organització política, fent accions que evidencien la penetració del cristianisme en les institucions dels Estats Units i la falta de separació entre l’Església i l’estat.

stats