Se'ns assecarà la llengua
Si fóssim un país normal potser ens avorriríem i tot. Perquè ja no ens caldria invertir temps i esforços a reivindicar evidències. Perquè no ens podríem distreure amb polèmiques que rebroten periòdicament i que ens obliguen a rescatar arguments massa gastats. I perquè els qui hem nascut sense vocació política ens podríem mobilitzar per altres causes o dèries. Les balenes, el planeta, les serpentines de paper reciclat, els herois dels còmics ianquis del segle passat i coses així.
Però som qui som, tenim a penes el que tenim i prou, i si tirem la tovallola no la recollirà ni déu. Que es reobre el debat sobre què és i què no és literatura catalana? Doncs apa, tornem-hi que no ha estat res. Ja fa cinc anys que la cultura catalana va ser la convidada a la Fira del Llibre de Frankfurt, o sigui que potser ja tocava posar de nou damunt la taula el tema de Mendoza, Marsé i companyia. Escriptors que jo diria que se senten menys aïllats i menys en terra de ningú del que ens volen fer creure els qui s'hi escuden per defensar segons quina posició. Quan es preparava l'aterratge a Alemanya, els grans damnificats pel debat sobre la presència catalana a Frankfurt van ser els autors catalans que escriuen en castellà. No pas pel fet que finalment no van anar a la fira, sinó perquè se'ls va utilitzar del dret i del revés. Sort que ells (Mendoza, Marsé, Cercas, Ruiz Zafón) van demostrar força sentit comú, ho van posar fàcil i es van resistir a aparèixer públicament com uns pobres marginats, víctimes d'un complot nacionalista o criminal o què sé jo.
Que volem donar un Premi Nacional (de literatura, se sobreentén) a un escriptor en castellà? Fantàstic: tot seu, enhorabona i per molts anys. Ara bé, no defensem que una obra escrita en espanyol és literatura catalana perquè prendrem mal. Tom Sharpe respira l'aire humit de Llafranc però forma part de la literatura anglesa, i Nabokov era rus però va engrandir la literatura anglosaxona, i Kafka pertany a la literatura alemanya, i etcètera. Tothom és lliure d'escriure o parlar o cantar en la llengua que vulgui o pugui, i a partir d'aquí se'n derivaran les classificacions que calgui. Joan Manuel Serrat fa una aportació esplèndida a la cançó catalana quan escriu Paraules d'amor , i una aportació no menys esplèndida a la cançó espanyola quan compon Mediterráneo . I Serrat és català, per descomptat, això no ho qüestiona ningú.
Tot plegat sembla d'una obvietat absoluta, però no ho deu ser tant. Si almenys fins aquí estiguéssim d'acord, podríem encetar la discussió un pèl més endavant, partint d'un primer marc de consens. Podríem discutir llavors la conveniència de donar un Premi Nacional a un escriptor que ha triat una llengua que no té res de minoritària ni de minoritzada, i jo segurament defensaria que reservéssim el guardó per a aquells autors que, com que escriuen en català, tenen menys possibilitats de projecció i reconeixement, i si no els empenyem des d'aquest país petit costarà que els descobreixin més enllà. Però no: d'entrada hem de defensar per enèsima vegada que la literatura catalana és la que es fa en català. I quan arriba aquell moment en què la conversa es posaria interessant ja hem gastat tanta saliva que se'ns ha assecat la llengua. L'altra, la de llepar.
En fi, que jo no patiria gaire per la suposada injustícia, ehem, que afecta els escriptors en espanyol, perquè encara ens ho acabarem creient. No cal que crucifiquem els qui opten pel castellà pels motius que sigui (els d'Albert Sánchez Piñol, per exemple, són "irracionals"), però tampoc es tracta de caure en un provincianisme que ens empetiteix.
Tinc un amic que, sempre que escolto cançons del Serrat, m'acusa de donar ales als nostres genocides. Entre la intransigència d'aquest amic (ell s'ho perd, si es nega a consumir cultura espanyola) i la pretesa obertura de mires d'una Generalitat de Catalunya que donés el Premi Nacional a un autor en castellà, vull creure que hi ha un terme mig. És més: voldria creure que el sabrem trobar. Se'ns gira feina i no ens podem encallar a cada pas.
