Publicitat
Publicitat

TEATRE

Sílvia Munt construeix una oda a les amistats supervivents

La comèdia ‘Les noies de Mossbank Road’ s’instal·la a La Villarroel

Una carretera negra i infinita travessa l’escenari de La Villarroel. La calçada no està feta d’asfalt, sinó de pissarra, i tres noies es dediquen a dibuixar-hi el que van experimentant. Cada traç es convertirà més endavant en un record que definirà les seves respectives memòries i construirà el vincle que les uneix al llarg de vint anys. La carretera és un espai d’expressió i de llibertat, però també una metàfora de la vida, que segons Sílvia Munt “comença com una comèdia i després es va transformant”.

La idea primitiva de Munt després d’agafar la direcció de Les noies de Mossbank Road, que s’estrena aquest dimarts,era aquesta carretera que a escena prenia un caire de tapís farcit d’esbossos. A partir d’aquí, va anar desgranant les peces per erigir una comèdia amb l’amistat com a eix central. El muntatge, escrit per la dramaturga anglesa Amelia Bullmore i traduït per Roser Batalla, ressegueix el vincle entre la Di, la Viv i la Rose (interpretades per Marta Marco, Cristina Genebat i Clara Segura, respectivament) des que tenen 18 anys fins que en fan 43. Per a la primera part, les actrius han hagut de “rescatar la joventut que porten dins”, diu Munt. L’obra arrenca amb energia i humor. Totes tres marxaran de casa per primera vegada i compartiran pis mentre estudien a la universitat carreres diferents.

“El pis és una mena de paradís on les tres viuen aquell moment en què creus que tot és possible”, precisa Munt. Amb el temps, una de les protagonistes es convertirà en historiadora de l’art, l’altra en economista i la tercera en sociòloga. “Per a cadascuna d’elles la universitat representa una cosa diferent -apunta Marco-. El text mostra com, a mesura que et fas gran, vas prenent decisions que et fan renunciar a coses”. Segura diu que és un espectacle “sobre com les protagonistes surten del niu i es relacionen amb la vida”, i Marco afegeix: “També sobre com els somnis es transformen amb la vida”.

Un procés “perillós i inevitable”

Les noies de Mossbank Road és un cant a l’amistat de joventut que aconsegueix sobreviure a la distància i el pas del temps. Per a Genebat, el valor d’aquests vincles és precisament el fet que “els amics actuen com un mirall i reflecteixen la persona que eres quan vas decidir ser tu, quan vas escollir la pròpia identitat més enllà dels pares”. Les tres protagonistes, de fet, tenen caràcters molt diferents però estan unides perquè “són testimonis les unes de la vida de les altres”.

En paral·lel, l’espectador observa com s’influencien les unes a les altres i com van descobrint qui són, un procés “perillós però inevitable”, afirma la directora. Des del seu punt de vista, Les noies de Mossbank Road també és una oda a les relacions reals en contraposició amb la imposició de les virtuals. “L’amistat és tocar-se, barallar-se, arriscar-se en persona, dir-se la veritat. Bullmore ens parla d’aquest tipus de vincle, que costa de mantenir”, reivindica Sílvia Munt.

El to de comèdia impera al llarg de l’obra, però els personatges queden sacsejats per alguns moments dramàtics. Segons la directora, “són coses que les afecten tot i que són coses que ens han passat a tots”, motiu pel qual “és inevitable que els espectadors facin una regressió i recordin tot el que han viscut”. A l’escenari, de fet, no només es parla d’amistat, sinó també de qüestions com la família, el feminisme històric, la maternitat, el món laboral i el dilema entre viure al camp o a la ciutat. “Bullmore ha imaginat tres perfils de dones molt diferents i això li permet explicar al màxim de coses possibles”, diu Cristina Genebat.

Les noies de Mossbank Road deixa una imatge poc habitual a Catalunya. Tant l’autora com la directora, la productora, la traductora i les actrius són dones, tot i que a l’equip també hi ha homes. Malgrat que sigui una situació poc comuna, totes hi treuen importància. “No és una història exclusiva per a dones. Tots tenim la nostra part masculina i femenina, encara que els homes amaguin més la seva sensibilitat”, constata Clara Segura.

Els llibres que ens fan grans

Més continguts de

Els llibres que ens fan grans
PUBLICITAT
PUBLICITAT