Música

Sílvia Pérez Cruz, música per a les que cuiden

Crònica del concert de l'artista de Palafrugell a les xarxes socials

Ser a casa mirant en una pantalla un concert amb prou feines arriba a ser un succedani de la música en viu. Diran els apocalíptics que la virtualitat va matar l'estrella del directe, però no es ben bé així, perquè hi ha espectacles musicals on poca cosa del que sona és en directe i, en canvi, són experiències vives, vivíssimes, perquè qui li atorga aquesta condició és el públic que està compartint aquell moment. Sense públic seria una prova de so. Aquests dies de confinament, però, estan mostrant experiències molt interessants a propòsit de la relació telemàtica entre músics i públic. Els concerts en directe a les xarxes socials, que fins ara eren una pota més de la indústria musical –amb tot el cinisme que sovint acompanya aquest negoci–, estan oferint emoció, caliu, proximitat i un grapat d'instants de gran volada artística, com va passar ahir durant l'hora de concert de Sílvia Pérez Cruz. Per exemple, quan amb la solitària companyia d'una guitarra esquerdada va interpretar Asa branca, de Luiz Gonzaga i Humberto Teixeira. "Ai, els brasilers que canten la pena amb alegria, no sortim però segur que un dia sortirem", va dir l'artista de Palafrugell sintetitzant un estat d'ànim comú.

La precarietat de tot plegat a vegades juga a favor de l'artista: davant té la càmera del mòbil, que determina tota la posada en escena, i potser conscient d'aquesta austeritat oblida prevencions i dinàmiques que té molt interioritzades quan surt en un escenari. No veus una artista actuant, sinó algú dotat d'un gran talent musical, però això sí, que dubta, que improvisa, que pateix perquè no està segura de com ho estem vivint i de si se sent bé o no, que viu amb incertesa el temps de connexió que queda. Coses del segle XXI: com que el mòbil ha arraconat els rellotges, de sobte estem perduts quan el mòbil, en funció de càmera, no ens diu l'hora. També els va passar l'altre dia als Estopa, atabalats per si el tall els enxampava al mig d'una cançó: Instagram no fa concessions, ni tolera bisos.

A Pérez Cruz la veus mirant la pantalla, llegint el fil de comentaris a Instagram; somriu quan el fil s'omple de cors de color verd quan canta Verde, però ni veu ni sent el públic. La pantalla és un mirall, no una finestra, i no ressona cap aplaudiment, amb tot el que això suposa per a un artista. La sents explicant que està dormint "molt rara", que un dia es lleva a les sis i l'endemà s'adorm a les sis, i entens que no és un frase impostada d'aquelles que es repeteixen automàticament en cada concert. Entens que és el que està passant molta gent.

Arribarà un moment que tot plegat quedarà novament codificat i aleshores prevaldrà la simulació, el fer veure el que no és, la gran estafa del rock'n'roll, les llàgrimes de cocodril, els percentatges i el repartiment de dividends, però ara com ara és possible trobar la màgia del directe a Instagram, i valorar-la com cal, sense pensar que ens estan oferint un succedani, perquè en casos com el de Pérez Cruz no ho és. Tant de bo que un dia aquests concerts també generin una recompensa econòmica justa per als músics, perquè la gratuïtat és insostenible si no és que volem que l'art només el puguin practicar els rics, i que per tant el discurs artístic sigui un i prou.

Vestida de nit confinada

Abans de començar l'actuació en aquesta nit confinada, Sílvia Pérez Cruz va deixar clar a qui la volia dedicar. "A la gent que cura", va dir, perquè també "hem de cuidar les que cuiden". Per això mateix va demanar ajuda per a la caixa de resistència de les treballadores de la llar/cures i per a l'Associació de Dones Migrants Diverses. "I per a la gent que està malalta, i per als familiars que no poden acompanyar els que moren. Haurem de fer un gran concert o un ritual per acomiadar-nos de totes aquestes persones que no podem acompanyar ara quan moren", va afegir a final del concert reflectint novament un sentit d'ànim compartit.

Sílvia Pérez Cruz va cantar amb el caliu de la intimitat Vestida de nit i l'enyor no va fer trontollar l'afinació quan va interpretar 20 años, la versió de María Teresa Vera que cantava amb el seu pare i que "no se sap si és un bolero o una havanera". El vals crioll Mechita va ser un refugi, i cançons de la banda sonora de la pel·lícula Al costat de casa com Ai, ai, ai i No hay tanto pan un recordatori de les injustícies que tornaran a amenaçar-nos. Cap al final, novament la memòria familiar: "Aquesta és la primera cançó que vaig aprendre a tocar amb la guitarra per ensenyar-l'hi al meu pare, i que va fer que durant un temps al meu poble em diguessin Alfonsina". I així va arribar Alfonsina y el mar, i novament la sensació intensa d'estar en un concert íntim, emotiu, a cau d'orella, en un temps terrible.