Música
Cultura 02/10/2020

Sílvia Pérez Cruz: "No soc esclava de res"

L'artista de Palafrugell publica el disc 'Farsa (género imposible)'

Xavier Cervantes
8 min
Sílvia Pérez Cruz en una fotografia del projecte 'Farsa (género imposible)'.

BarcelonaUn dia van ser unes cançons per al teatre de la mà de Lluís Homar i Pau Miró, un altre per a un salt sense xarxa amb la coreògrafa Rocío Molina, i entre un i l'altre col·laboracions en bandes sonores de pel·lícules. I en totes aquestes excursions Sílvia Pérez Cruz (Palafrugell, 1983) hi explorava nous recursos expressius. Aquest material podia haver quedat en el calaix dels mals endreços de la memòria, però Pérez Cruz va voler anar més enllà, treballar les cançons al marge de les obres per a les quals les havia creat i donar forma a un disc, Farsa (género imposible) (Universal, 2020), que es publica aquest divendres.

Com decideixes que tota la música que has estat fent per a teatre, dansa i cinema pot donar cos a un disc i tenir un discurs propi?

L’últim disc que vaig fer, Vestida de nit, és del 2017. Vaig intercalant-ne un d’original i un de versions, però sempre vaig component, i en els últims anys la meva creativitat ha nascut del diàleg amb altres arts. També necessitava allunyar-me una mica de la part més exposada a la premsa, i vaig començar a fer coses en cinema, teatre i dansa. Allà la meva creació venia de mirar la mateixa realitat al costat d’un altre artista, entendre com podia ajudar jo. Són cançons molt importants, perquè em definien en aquest temps, i m’agradava la idea que existissin gravades.

I volies atorgar-hi una unitat?

Si tenen alguna cosa en comú és que les vaig gravar en un moment determinat i buscant una sonoritat concreta. Totes beuen de llocs molt diferents, però quan decideixo plasmar-les al marge dels espectacles o pel·lícules és un moment concret de la meva vida en què necessito estar molt a casa. De fet, moltes coses les gravem a casa o a l'estudi de Juan Casanovas, i el mètode d’edició és també des de casa.

¿T’estaves exposant molt com a artista i necessitaves diluir el teu protagonisme fent coses en el cinema, el teatre o la dansa?

Venia de moltes decepcions. M’angoixava una mica haver de parlar amb la premsa després de diferents decepcions que vaig tenir, i creia que no estava prou forta. Sempre ho he fet tot des d’un lloc tan gustós i amb tant d’amor, i la meva relació amb l’art ha sigut tan lliure, que de cop hi havia coses que m’incomodaven. Crec que de manera inconscient vaig notar que necessitava buscar una cosa diferent. Treballar en el cinema i el teatre em va ajudar moltíssim per la confiança que et dona poder fer feina en equip. És preciós veure com la gent confia en tu i et confia a tu que posis sons al que ells fan, i he pogut fer coses molt diferents sense necessitat d’ensenyar-ho tot. És una pau, tenir l’oportunitat de dosificar. I a nivell interpretatiu, el que vaig fer amb la Rocío Molina a Grito pelao em va anar molt bé. Em feien fer una petita improvisació de gestos només movent el braços perquè deien que tenia una manera molt orgànica de moure’m quan cantava, i va ser molt fort perquè des del silenci i només amb el gest vaig arribar a emocionar-me. Vaig entendre que l’emoció en realitat naixia del fet de ser en un lloc.

¿Aquesta gestualitat també és la que vas treballar al MNAC amb l’Andrés Corchero a l’espectacle La relativitat de la bellesa

És veritat que he aprofundit molt en el món del gest. Amb la Rocío, sobretot al principi, vam fer un treball molt bèstia. Dèiem que estàvem treballant amb la massa mare, el que hi ha abans de la dansa i el cant, i allò jo ho necessitava moltíssim perquè és on s’aguanta tot. Pots anar construint i construint, però hi ha un moment en què has de tornar al que és més petit, a la poesia, a la part poètica de tot plegat, i el Corchero és un mestre d’això. De vegades, quan em proposen alguna cosa, si em ve la idea al moment, dic que sí. A més, en aquest cas es podia fer amb una persona que fa una reflexió de la bellesa molt interessant, amb el món del gest i en un entorn com el MNAC, on es podia fer una reflexió visual de la bellesa al llarg del anys. Era ser-hi amb tot el cos, i cada silenci, cada nota i cada gest formaven part del mateix. Podies obrir les portes perquè les coses passessin a través teu.

Et lliuraves fins a l’extrem que l'Andrés Corchero et feia ballar com si fossis un titella.

Era al principi de l’espectacle. A mi m’encantava aquest moment, perquè t’has de deixar anar, i crec que és una gran metàfora sobre saber acompanyar i no posseir, ni empènyer ni arrossegar...

En el disc no has tingut por de fer sonoritats molt contrastades. Grito pelao i Tango de la Vía Láctea tenen uns desenvolupament més estripats, i justament al mig hi col·loques Estimat, que és més subtil, més de l’estil del disc Grito pelao Tango de la Vía LácteaEstimatEn la imaginación

He entès la naturalesa de les cançons i entenia que el fil conductor en aquest cas era el diàleg. És que n'hi ha hagut molt, de diàleg. Havien passat moltes coses i havia de fer el que la cançó em demanava, i també el que les persones que en formaven part em proposaven. Potser sí que hi ha una cerca d’alguna textura no cantada, unes sonoritats noves que surten per allà. Hi ha molts colors perquè hi ha molts inputs de moltes persones. I no em fan por en el sentit que entenc que ha passat tot això i em representa.

I tu ets la que dona unitat a un discurs artístic on hi ha coses tan variades com les percussions de l’Aleix Tobías, els pianos del Marco Mezquida i la veu de Lluís Homar.

També podrien sortir discos molt diferents d’aquí, obrint altres portes. Per a mi ha sigut molt important que m’hagin deixat els drets de Sylvia Plath per adaptar Fatherless, perquè no els donen mai i perquè creativament el que va passar amb aquesta cançó em va obrir una porta nova. Fatherless em va sortir llegint el poema i estirant el fil, i el resultat musical em va sorprendre, no només a nivell sonor, que està clar que té un tractament diferent perquè té més música electrònica creada sense instruments reals, sinó també a nivell compositiu. Hi ha hagut un aprenentatge, en aquesta cançó.

Pot ser que escoltar grups com Radiohead t’hagi influït?

De Radiohead el que he escoltat m’agrada molt i algun dia m’agradaria investigar en aquestes sonoritats, però en aquest cas no hi té res a veure. A Fatherless estàvem a casa meva assajant tots: els flamencs al pati, els clàssics a dalt a la meva habitació, el de l’electrònica a baix amb l’ordinador, al costat del piano on jo estava amb el poema. Jo anava fent com en la música de la pel·lícula Blau, de Kieslowski, que és una banda sonora [de Zbigniew Preisner] que em va marcar molt. Estava dins d’aquell món i vaig començar a fer una intro mentre sentia els cops que feia el de l’electrònica, que eren cops en una cistella de bàsquet que havia trobat abandonada. Sentia allò i anava naixent la melodia de la sonoritat més oposada, del piano. Aleshores vaig avisar el violinista que era a dalt i mentre li ensenyava els trossos de melodia ell en feia l’arranjament. Quan vam acabar va ser molt bonic perquè l’altre tenia els cops creats i era com que li cridaven la cançó: hi havia un so dels cops, pa, pa, i nosaltres mig sobrevivint i cantant-li... La creació d’aquesta cançó va ser molt bonica i suposo que aquesta combinació va fer que sortís alguna cosa tan diferent per a mi.

És ben bé una composició col·lectiva, doncs.

Som músics que ens coneixem tant... I això és un punt molt important d’aquestes cançons. També és important la maternitat: la figura de la mare, no només a Grito pelao, que va sobre el desig de ser mare, sinó també a Todas las madres del mundo i Futuras madres del mundo, que són dues cançons de la pel·lícula d’animació Josep. La cèl·lula musical primera de Todas las madres del mundo neix en un viatge que vam fer a l’Argentina i l’Uruguai. Vam sentir unes copleres dels Andes que canten unes melodies molt repetitives i em va quedar una tonada que em va inspirar per fer aquesta cançó. I Futuras madres del mundo, en què canta la meva filla, va ser per a un moment en què el personatge de l'il·lustrador Josep Bartolí viatja a Mèxic i canvia totalment el color de la pel·lícula, tant a nivell d’estil de dibuix com de colors i musicalment. I les veus de la meva filla i les seves amigues li donen aquest aire. Per acabar el disc m’agrada que hi hagi l’esperança d’aquests nens.

Quina importància tenen per a tu els concerts a duo amb el Marco Mezquida

Se’m posa la pell de gallina. És una cosa d’una plenitud... i amb la seguretat que tot anirà bé perquè hi ha una llibertat, un respecte, una admiració, un intercanvi constant. Venia de fer Grito pelao, que era de molts assajos, perquè ja saps que en la dansa i el teatre hi ha una manera de crear molt diferent i es descobreixen altres coses. Quan vaig acabar tenia clar que necessitava fer alguna cosa que no fos assaig, sinó de directe i improvisar, i amb el duo he sentit una plenitud total i un tornar a casa. M’encanta aprendre i buscar, treballar el que no sé, cuidar el que sé, posar-me en dubte. Era una sensació de tornar a casa i que tot anava bé i que només podien passar coses bones, i així ha sigut cada dia, superdiferent i vertader. ¿Saps això que deia que les coses ja hi són? Doncs amb el duo s’entén molt bé. Hi ha un batec de l’aire on ets que gairebé ja et diu les parades quan comencen i quan acaben, només t’has de deixar portar. El Javier Colina també m’ho deia: "No compteu, ja sabeu on heu d’entrar, no cal ni que ho marqueu perquè ja ho noteu". Ha sigut magnífic i ens anirem trobant. Hi ha qui queda per fer un cafè; nosaltres per fer un concert. És com una conversa que no falla.

I una descompressió.

Sí, és molt bèstia, a vegades acabàvem per terra. Recordo una vegada el Marco cridant: "Jo no vull cobrar!" Sentim una emoció tan forta! Ara el disc el presentem en diferents formats. Un és sola i un altre és amb la banda [Marco Mezquida, Aleix Tobías, Mario Mas, Bori Albero i Carlos Montfort], i és també el mateix rotllo: ens coneixem molt i hi ha admiració, no és una banda qualsevol, sinó una tribu, i, a més, ens imaginàvem anant de gira amb una caravana i tot.

La cantant María José Llergo et posa com a exemple a seguir per la manera com gestiones la carrera. En una entrevista a l'ARA deia:

Li agraeixo molt a la María José que digui això, em sembla molt bonic, és una floreta molt maca. Amb els anys m’he adonat que és una excepció, però jo no sabria fer-ho d’una altra manera. Soc conscient que la meva manera de cantar ha influenciat altra gent, perquè així m’ho han dit i ho he vist, i és preciós. Al principi em flipava i ara dic: "Que bé, quina alegria"... I també m’he adonat que hi ha com un respecte, que la gent sent que faig el que vull fer, que no soc esclava de res, i, a més, saben que pot passar de tot perquè estic viva i tinc un discurs propi, i que segueixo un tempo propi. És que són molts anys, però és veritat que tots els no, totes les coses a les quals vas dient que no, et defineixen molt.

En el confinament vas fer concerts per Instagram, i vas dedicar-ne un a l’Associació de Dones Migrants Diverses

Vaig parlar amb un amic meu que viu al Raval i treballa amb diferents ONG. Volíem ser realistes i ajudar d'una manera directa. I elles estaven organitzades en un moment en què hi havia molta necessitat. Van muntar una caixa de resistència i continuen fent feina, perquè la necessitat no s'acaba.

L'origen de les cançons del disc 'Farsa (género imposible)'

Cinema

Mañana, del documental Ana María Moix, passió per la paraula (Anastasi Rinos, 2016)

Intemperie, de la pel·lícula Intemperie (Benito Zambrano, 2019)

Tres locuras, Plumita i Par coeur + The womb, de la pel·lícula La noche de 12 años (Álvaro Brechner, 2018)

Todas las madres del mundo i Futuras madres del mundo, de la pel·lícula Josep (Aurel, 2020)

Teatre

Pena salada, del muntatge de Terra Baixa de Lluís Homar i Pau Miró (2014)

Ensumo l’abril i Estimat, del Cyrano de Lluís Homar i Pau Miró (2017)

Dansa

Grito pelao, Tango de la Vía Láctea i Fatherless, de l’espectacle Grito pelao de Rocío Molina (2018)

stats