Simfonies per a 'big band'
Maria Schneider no va escatimar elogis al Festival de Jazz de Barcelona quan va rebre la quarta Medalla d'Or del certamen, que ja tenen Bebo Valdés, Wayne Shorter i Sonny Rollins. Tot un honor, tenint en compte que en el món del jazz hi escassegen les dones, especialment fora del rol de vocalista, tot i que amb brillants excepcions. Sense anar més lluny, a l'orquestra de Schneider només hi ha una dona, la trompetista Laurie Frink, que no va protagonitzar cap solo.
A Schneider se li havia encomanat la tasca d'obrir oficialment el Festival i no va decebre. Malgrat algunes cadires buides, l'orquestra va sentir-se acollida en un Palau de la Música que visitava per primera vegada, i va regalar una col·lecció d'instants màgics, començant pel solo de saxo baríton de Scott Robinson, tota una exhibició de sensibilitat. No va ser l'únic. Gary Versace a l'acordió, Ben Monder a la guitarra, Frank Kimbrough al piano i Steve Wilson al saxo soprano van marcar la diferència.
El repertori va repassar la carrera de Schneider i va incloure des de temes antics i coneguts com l'inicialGreen piecei el bluesGumba blue, fins a peces que encara no han estat enregistrades, comThompson fields iLembrança, testimoni, aquest últim, de la inspiració brasilera que també téHang gliding. La peça que dóna nom al seu últim treball discogràfic,Sky blue(2007), considerat la seva obra mestra, va tancar un concert impecable.
Als seients, a part de presències oficials, també hi havia alguns notables representants de l'escena jazzística catalana que es declaren fans de Schneider i a qui ja havien vist actuar diverses vegades. És un indicador de fins a quin punt es valora al nostre país el talent de la compositora, arranjadora i directora de Minnesota, creadora d'un univers personal en què la música debig bandesdevé simfònica, evocadora d'espais a l'aire lliure, invocadora d'un ideal de comunió amb la natura, un missatge universal i optimista.
