El cuc havia tornat. En deia el cuc però en realitat era un forat insondable i probablement fosc que se li obria des de la boca de l'estómac fins a un fons invisible que suposava negre. Un forat que xucla l'energia i per on cauen els pensaments i que expandeix la seva intangible influència cap a la resta del cos convertint el més petit moviment en un exercici perillós. Res serveix de res. Qualsevol temptativa fracassa i el forat estén el seu domini i bloqueja la raó. Un got d'aigua. Un altre got d'aigua. I un altre. Però no hi ha estratègia en contra. Ni menysprear-lo ni estimar-lo. La seva presència és innegociable i el seu poder inabastable. El forat es menja el present i el futur immediat perquè tot en aquest moment és immediat. Un forat negre de l'univers personal que devora fins que redueix el cos a un garbuix de sensacions equívoques. Un terratrèmol constant al pit. Intenta menjar un grapat de cigrons. Molla de pa o galetes. Res omple l'invisible conducte que puja pel coll fins al cap i converteix el cervell en un galimaties de fils entrecreuats que es mouen com els cucs d'una palangana que es refreguen els uns amb els altres. Com escriure una paraula? Lluitar. I un raig de sol que escalfa, i el cuc que es mou i puja per la gola com si volgués treure tot el que hi ha al cos. Acceptar. I després acceptar encara més i conservar una ínfima esperança. I arriba el moment desitjat. Fins que torni el cuc. No li serveix de res ser psiquiatra.
