Siri Hustvedt: “Molts homes, en comptes de mirar-me als ulls mentre parlàvem, em miraven els pits”

Entrevista a l'escriptora i autora de la novel·la 'Records del futur’

Siri Hustvedt ha dedicat el premi Princesa d’Astúries de les Lletres “a totes les nenes que llegeixen molts llibres i es neguen a estar callades”. La novel·lista i assagista nord-americana no ha volgut tornar als Estats Units sense passar per Barcelona -no ha pensat en cancel·lar la visita “ni un moment” tot i l’agitació dels últims dies-, on ha conversat amb Joana Masó al CCCB, en el cicle sobre feminismes que portarà properament a la ciutat Jeanette Winterson, Carolin Emcke, Chantal Maillard, Fina Birulés i Marta Segarra. Records del futur (Edicions 62 / Seix Barral, 2019), la seva última novel·la, explica l’any que una aspirant a escriptora passa a Nova York, a finals dels 70, des de la mirada madura del present. El món intel·lectual de la ciutat, l’amistat, les penúries econòmiques i les relacions -sovint traumàtiques- amb els homes estructuren un llibre que avança amb una llibertat i un desacomplexament envejables, reivindicant el dadaisme de la baronessa Elsa von Freytag-Loringhoven, recordant el col·laboracionisme nazi del crític Paul de Man i fins i tot dibuixant el president Donald Trump, una il·lustració que s’acompanya de les paraules de la mare nonagenària de la narradora: “¿De debò que pot ser president, aquest home?”

Hi ha unes paraules de Simone Weil, “la imaginació i la ficció formen més de tres quartes parts de la nostra vida real”, que m’han fet pensar en si Records del futur respecta aquestes proporcions. La narradora es diu S.H., arriba a Nova York el 1978 i té l’ambició d’arribar a ser escriptora, igual que vostè.

No hi havia pensat en aquests termes, però probablement és així [riu]. Aquesta novel·la juga amb la meva pròpia vida. El meu objectiu era jugar. El problema va ser que molts lectors es van prendre el llibre com un testimoni biogràfic, i he de dir que tot i que hi ha coincidències amb la narradora, bona part dels fets que li passen són ficticis.

Hi ha la història de la noia que arriba a Nova York, però avança en paral·lel a les entrades del seu dietari i a la novel·la que comença a escriure. Tot això vist des de la mirada del jo que escriu la novel·la ara fa tres o quatre anys.

És una novel·la plena de capes i repeticions, perquè cadascuna de les narratives influeix l’altra. Cada vegada que hi ha una coincidència, el text canvia. Al centre de Records del futur hi ha un intent de violació. Aquesta escena apareix del no-res, però marca la resta del llibre, perquè la segona meitat intenta explicar com supera el trauma. Al mateix temps, he de dir que aquella escena vol tenir un punt divertit, amb les tres bruixes ajudant la narradora amb una escombra... [Riu.]

L’estructura és volgudament desestructurada.

Una de les idees era escriure sobre el temps i els records, a banda del trauma. No ho podia fer d’una manera estrictament lineal. Però això no ho sabia al principi. Vaig llençar a la paperera 200 pàgines perquè al principi no me’n sortia.

Quin va ser el desllorigador?

Estava treballant en aquest llibre i alhora editava l’anterior. Se’m va acudir que la narradora podia sentir la veïna parlant a través de la paret, i em vaig dir: aquí tens un possible punt de partida de Records del futur. No era una decisió conscient, era més aviat una pista. En literatura no pots imposar la forma. Si ho fas, el resultat és encartonat. Gertrude Stein deia que la forma arriba durant l’escriptura, durant el procés d’excavació del sentit. He de donar les gràcies al meu subconscient.

A més de la descripció de l’intent de violació, abans ja apareixen diversos homes un pèl inquietants. El primer que coneix la narradora és un tal Aaron, doctorand en Antropologia, amb qui les coses no acaben gaire bé.

Encara que no em basi en fets reals, la veritat emocional en aquest assumpte és exacta. Molts homes, en comptes de mirar-me als ulls mentre parlàvem em miraven els pits. És horrible [riu]. Com si els pits tinguessin res a dir! Encara que el llibre sigui dur a estones, volia que fos també una comèdia. La comèdia és una de les eines més poderoses en el pensament polític.

Per això hi ha caricatures de personatges com Donald Trump.

Exacte! També hi surt Einstein, per a qui tinc una gran admiració, tot i que s’ha convertit en l’estereotip de l’home genial i divertit amb aquells cabells disparats... ¿Podeu imaginar cap dona amb una imatge com la d’Einstein ocupant la seva posició? El monstre que hi ha a la Casa Blanca motiva un altre dibuix perquè volia explicitar l’humor.

I Sherlock Holmes?

És la representació de la màxima racionalitat. Hem identificat raó i intel·lecte amb la masculinitat i cos i emoció amb la feminitat. Aquestes idees es repeteixen incessantment. Encara ara.

Un dels exemples de dona excepcional (i marginada) que el llibre rescata és el de la poeta i artista Elsa von Freytag-Loringhoven.

La polèmica sobre l’autoria del famós urinari que atribuïm a Marcel Duchamp encara és oberta, i jo em trobo enmig del camp de batalla.

Duchamp mateix va escriure una carta a la seva germana en què li deia que l’Elsa li havia enviat l’urinari.

L’historiador de l’art Glyn Thompson s’ha passat anys estudiant d’on surt l’urinari, i considera, a través de detalls mínims que ha descobert, que és cosa de l’Elsa. Tots els meus llibres són com somnis, que van tornant a mi obsessivament. Aquí tenia ganes de canviar el lloc de l’Elsa en la història de l’art, de fer que no morís, arruïnada, a París.

La protagonista del llibre es dedica a transcriure els poemes dadaistes oblidats de la baronessa, que finalment es van publicar el 2010.

Va ser una artista brillant i una poeta notable. Llegint aquesta edició del MIT t’adones que el context determina com rebem les obres i també la pròpia autoria. Una vegada vaig escriure un petit assaig sobre un museu que té un Rembrandt penjat en una de les seves parets. Fins que un dia descobreixen que el quadre no és de Rembrandt: en comptes d’admetre que el quadre és bo, el museu decideix amagar el quadre al soterrani. Sense aura, les obres d’art perden valor.

I si la signa una dona com l’Elsa?

Automàticament té menys valor. Però l’he posat al llibre, que per cert va rebre algunes crítiques negatives, com la del New York Times, que no parava de mencionar els conceptes de física que hi surten... Jo crec que la ressenyista no va entendre la novel·la. L’art és com el sexe: si no et relaxes no t’ho passes bé.

¿Encara té problemes, una autora com Siri Hustvedt, pel fet de ser una dona?

Sens dubte. Tinc un doctorat, publico regularment en revistes científiques i no sé com ni per què tot això desapareix quan algú escriu una ressenya sobre una novel·la o un recull d’assajos meus. Em passo la vida fent conferències de neurologia, psiquiatria, filosofia i ciència i, així i tot, no serveix de res. Si fos un home, totes les referències intel·lectuals dels meus llibres es considerarien brillants. Una dona no pot tenir tants interessos, ni buscar temes tan complexos com faig jo.

I llavors és quan apareixen ressenyes en què la titllen d’il·legible.

I així i tot busco que els lectors s’ho passin bé llegint una novel·la com Records del futur. He rebut cartes i correus de lectors que en comptes de parlar de conceptes de física em diuen que n’han valorat els sentiments i emocions que hi apareixen. Un dels problemes de la premsa és que Records del futur és obra d’una dona. L’altre és que se senten inferiors al text, és com si els humiliés, i això no és gaire bo... [Riu.] Em converteix en algú hostil.

Més continguts de