Sobre la veritat, la venjança i la tirania, al Lliure
BarcelonaNo són tants però se’ls veu molt (per l’alçada). La primera funció del magnífic, insòlit, imprescindible tríptic presentat al Teatre Lliure per Teatro de la Ciudad (en volem més!) va comptar amb l’assistència d’un nombrós grup d’espigats alumnes de batxillerat. Ben segur que no tindran problemes si a la selectivitat els pregunten per Sòfocles. I és que els grecs ja ho van dir tot.
Edipo rey. La versió dirigida per Alfredo Sanzol és sintètica, clara i exempta de retòrica. Molt entenedora i posant l’accent en la indagació, la investigació, per resoldre la pregunta sobre qui és l’assassí. En aquest cas, Juan Antonio Lumbreras exhibeix la sinceritat del qui busca la veritat malgrat tot. Amb massa urgència, ens va semblar, en el primer tram, de manera que l’allau de paraules li brollen de la boca una mica atropellades, com si estiguéssim en una lectura dramatitzada. Alguna cosa d’això té la intensa i austera proposta de Sanzol, que posa els cinc intèrprets en una taula familiar al bell mig d’un espai buit després d’un dinar. Una sobretaula oberta als tebans de la qual gairebé no es mouen. Molt convincent Iocasta (Eva Trancón) i Creont (Paco Déniz). Qui la clava és Elena González amb un Tirèsies sòlid a qui ni un rei pot fer sortir de polleguera.
Medea. Alta tensió amb una Aitana Sánchez-Gijón transformada, entregada a una Medea desesperada que baixa les escales de la platea mentre el regidor, actor i també director Andrés Lima recita la genealogia de la filla de déus. I aquest ens sembla l’únic moment excessiu d’una creació que ofereix el millor del director i que converteix Aitana Sánchez-Gijón en una admirable i genuïna deessa teatral. El dolor, sobretot la ràbia de la dona menyspreada per Jasó, és descomunal. No hi ha raó i només en queda la venjança. La més terrible de les venjances. Com un drama real a qualsevol indret perdut de Minnesota. Aquesta Medea és quasi un monòleg de la protagonista assistit per Lima, que li dóna rèplica com a Creont i Jasó, i per dos corifeus excepcionals (Joana Gomila i Laura Galán). Quina cançó de Simón Díaz! La funció sorprèn i commou. Atrapa i ens aboca a un ritual atàvic, intemporal, al món de les ombres, en què el pitjor dolor és l’amor. Grandíssim teatre.
Antígona. Aquest és el text més polític de Sòfocles. No ha d’estranyar, doncs, que l’obstinació i supèrbia del tirà amb aparences humanistes i les seves paraules tinguin entre nosaltres ressons d’actualitat. “Ningú no està al marge de la llei”. “La ciutat no és del qui mana?” La mirada del director Miguel del Arco ressalta aquest perfil del personatge en una lectura molt fidel, tot i que prescindeixi de la mort d’Eurídice. Bon espectacle amb una Carmen Machi que dóna ànima i credibilitat a Creont fins al punt de generar-ne rebuig. Solucions de posada en escena de notable teatralitat. És el millor de la funció juntament amb una utilització original del cor i la creació d’un clímax tràgic. Al nostre entendre, però, hi ha alguns moments que desafinen, com passa amb el missatger. Un perfil, diríem, vingut del Segle d’Or espanyol i que provoca riures. Tampoc el vestuari d’Antígona afavoreix la seva, per a nosaltres, necessària feminitat.
