MEMÒRIA HISTÒRICA

Sobreviure al fred de Franco i de l’Antàrtida

Oriol Domènec va patir els bombardejos, va penjar senyeres contra Franco i va viure un any al pol Sud

Oriol Domènec al despatx de casa seva. / FRANCESC MELCION

Veure com les parets de casa teva s’ensorren per les bombes. Penjar senyeres a la Sagrada Família i al Palau de la Música en els anys més durs del franquisme. Viure un any a l’Antàrtida. Enamorar-se de la filla d’una de les famílies més importants de la Barcelona franquista i fugir a Portugal, travessant nedant el riu Miño, per poder-s’hi casar. Viatjar als 70 anys a la Guerra de Bòsnia per ajudar els ferits. I, als 95 anys, continuar lluitant per defensar allò en què es creu sense perdre la ironia. És una vida extraordinària, i molt ben documentada: l’otorrinolaringòleg i cirurgià Oriol Domènec i Llavallol (Barcelona, 1923) té una filera de caixes verdes on guarda acuradament, en dossiers, alguns dels capítols més intensos -n’hi ha molts- de la seva vida. A les lleixes del seu pis, on encara té la consulta, hi ha també les desenes de cartes que va escriure a la seva dona quan la família la va tancar en un reformatori per haver-se casat amb ell.

El tramvia incendiat

Els bombardejos del 17 de març van enfonsar casa seva

L’Aviazione Legionaria delle Baleari va començar el 16 de març del 1938 tres dies de bombardejos intensos sobre Barcelona. Mussolini, aliat de Franco, buscava el col·lapse i l’ensorrament de la vida dels barcelonins. La família de Domènec, que aleshores tenia 15 anys, ja no baixava ni als refugis ni al metro. Estaven exhaustos. La nit anterior a la pluja de bombes, Domènec recorda que l’exèrcit republicà carregava tot de trens que havien d’anar al front de l’Ebre: “Amb la meva germana, que tenia 12 anys, vam baixar amb cara de fam [vivien al primer pis del número 614 de la Gran Via] i els soldats ens van donar un pot de carn”, diu. El matí del dia 17, Domènec va pujar al terrat i va saltar als pisos del costat buscant metralla i un veí amb qui jugava. Després va tornar a casa i, just quan va tancar la porta, van començar a espetegar les bombes. “Amb la mare, la germana i les dues minyones ens vam tancar a l’habitació dels armaris, que era interior, i la mare no deixava de resar a la Mare de Déu de Montserrat”, recorda Domènec. Es van enfonsar les parets -explica que quan queien bombes sempre es posava en algun dels angles de les habitacions- i van baixar les escales com van poder. A la casa veïna dels Domènec, la Generalitat hi havia acollit, al tercer pis, un grup d’infants evacuats del País Basc. No en va sobreviure cap.

Després d’aquell terrabastall profund, llarg i eixordador, que li va perforar els timpans, Domènec va sortir al carrer. El rellotge de la Unió Suïssa marcava les 14.10: les agulles havien quedat congelades i no es van moure durant mesos. “El primer que vaig veure va ser un carro boter, el cavall espatarrat i l’home amb el pit rebentat”, diu Domènec. “Vaig ajudar a baixar una nena petita del tramvia, però devia morir a l’acte. Hi havia molta gent cremada i se sentien crits esgarrifosos -explica-. La pitjor imatge que recordo és la d’un cotxe que cremava amb quatre persones dins”. L’apotecari de la farmàcia Baltà i Botta estava recolzat a la portalada amb un forat al pit: “Era com si l’hi haguessin foradat amb una broca, semblava un dibuix de Dalí”, recorda el metge.

Domènec no es creu que el motiu de l’explosió fos un camió de trilita. “Si hagués esclatat un camió de trilita allò hauria quedat com un desert. I els republicans no eren tan insensats, no haurien fet circular un camió amb aquest armament per la ciutat durant els bombardejos. Allò eren bombes que no s’havien utilitzat mai, però la propaganda franquista -el primer a dir-ho va ser Queipo de Llano des de Ràdio Sevilla- va fer circular que havien explotat 4.000 quilos de trilita”, diu indignat. Amb la família van anar al metro, d’on no deixava de sortir gent ensangonada, i més tard es van retrobar amb el pare.

Senyeres contra Franco

La lluita amb els Grups Nacionals de Resistència als anys 40

Després de la Guerra Civil va començar a estudiar medicina a la Universitat de Barcelona i va conèixer altres estudiants que lluitaven des de la clandestinitat contra el franquisme. Amb nou companys van constituir els Grups Nacionals de Resistència. Al dossier en què el metge recull aquells anys de la seva vida, sota els noms dels membres del grup, escriu: “Ningú ha militat en partits polítics. Cap ha estat seguidor d’un equip de futbol. Muntanya: escalada. Mar: natació. Tots uns calents. Cap un malparit”. L’11 de setembre del 1945 van aconseguir col·locar una bandera catalana sobre la tomba de Rafael Casanova, el 4 d’octubre de 1945 en va penjar una altra entre Aragó i Balmes. Una de les accions més espectaculars va ser al Palau de la Música, on van deixar caure sobre l’escenari una senyera mentre l’Orquestra Municipal de Barcelona tocava la Setena simfonia de Beethoven. Entre el públic hi havia el governador civil de Barcelona, Bartolomé Barba. “Ell es va indignar, però part del públic va aplaudir emocionat”, recorda Domènec. Van col·locar més senyeres a plaça Universitat i van penjar-ne una altra a la Sagrada Família. “Se’n van penjar tantes, de banderes, que al diari L’Humanité hisortia un acudit on es veia Franco dinant amb la seva dona; ella aixecava la tapadora de la sopera i de dintre en sortia una senyera”, recorda Domènec amb somriure murri. L’estiu del 1946 el van detenir i el van tancar al castell de Montjuïc. Quan va sortir, va aconseguir documentació falsa i va marxar a l’Argentina.

Un any a l’Antàrtida

Situacions límit enmig

del gel austral

El 22 d’abril del 1954, La Vanguardia publicava un reportatge dedicat a Domènec que titulava: “ El primer español que pisa la Antártida”. “Quan era a l’Argentina em van oferir la possibilitat de viatjar-hi com a metge en una expedició i investigar sobre parasitologia animal”, recorda. Era el 1952. El destacament Luna el configuraven un comandant, dos meteoròlegs, dos telegrafistes, un cuiner i un ajudant. “El comandant era boig, ho havia perdut tot jugant a la ruleta al casino i el van enviar a allà”, diu Domènec. Un dels moments més difícils que recorda va ser quan van anar a ajudar un xilè que s’havia fracturat la cama. “Si no hi anàvem es moria”, diu. Van ser tres dies de travessa, uns 70 quilòmetres sobre el mar glaçat, però va poder amputar la cama a l’home. “El viatge va ser complicat, en un determinat moment el comandant es negava a avançar. Però era perillós quedar-se, i li vaig haver de posar un 38 [un revòlver] a la templa”, diu Domènec. Explica, també, que va pujar fins al cim del Mount Plymouth, a l’illa de Greenwich, per plantar-hi la senyera.

Perseguits per estimar-se

Amb la seva dona van travessar el riu Miño nedant per casar-se

Fent de metge per als menys afavorits, Domènec va conèixer la seva dona, Mercedes Elizalde, filla de la família propietària d’una de les fàbriques d’automòbils i d’aviació més importants de la primera meitat del segle XX. “No volien que ens caséssim -diu-. Vaig decidir que ens trobaríem a Vigo i d’allà agafaríem un vaixell i aniríem a l’Argentina”. Per despistar la família de la Mercedes, Domènec va enviar una carta en què citava la seva enamorada a Perpinyà, però paral·lelament li va fer arribar el missatge que la cita era a la ciutat gallega. “La vaig estar esperant, però no es va presentar i vam perdre el vaixell”, explica. La Mercedes s’havia espantat, però finalment es va presentar i van travessar el riu Miño nedant per casar-se a Portugal. Van aconseguir que un capellà oficiés la cerimònia, però l’endemà, quan ja estaven a punt d’agafar el vaixell, a ella -era menor d’edat- la va detenir la policia i la va tornar a Barcelona . “Vaig veure com s’emportaven la meva dona. La seva família la va tancar en un reformatori fins que va ser major d’edat i després vam marxar junts a l’Argentina”. Eren intrèpids: el 1960 la parella es va treure el títol de pilot d’avió. No van tornar a Barcelona fins als 70. A l’Argentina es van comprar una finca que van batejar amb el nom de Canigó: “Els animals els marcava amb les quatre barres”.

La Guerra de Bòsnia

Amb 70 anys va viatjar als Balcans per ajudar els ferits

Quan va fer 70 anys, Domènec va decidir anar als Balcans per ajudar els ferits de la guerra. “Soc otorrinolaringòleg però vaig atendre molts parts. Els crits, tot el que vaig veure, em va recordar molt la Guerra Civil. Va ser com tornar-hi, ho vaig passar molt malament”. La Mercedes, la seva dona, va morir el 2013 i Oriol Domènec cada any li posa una esquela amb algun missatge. El 19 de març del 2016 va escriure: “Tu has estat aquest puntal ferm, i jo portava la palla. Caigut el pal, el vent l’ha escampada arreu del món. Ara queda el buit natural de la vida: a terra el pal corsecat, i un bri de palla meva dintre l’ànima de la fusta”. El 19 de març d’aquest any, el missatge a l’esquela era aquest: “Mercedes, hem estat a tocar-ho! Però el dictat dels seus principis i el personalisme de la seva mediocritat han passat per sobre de l’interès de Casa Nostra arrossegant els nostres desitjos i les nostres il·lusions. Uns altres vindran i guanyaran. Esperant de tornar aviat al teu costat, Oriol”.

La seva vida és tan extraordinària que sembla increïble, però les caixes verdes en documenten el testimoni per escrit.